Violet

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Mor Demer, Renan Martins de Oliveira , Kotomi Nishiwaki , Roger Sala Reyner
Interpretació musical:
Brendan Dougherty
Dramatúrgia:
Myriam Van Imschoot
Escenografia:
Janina Audick
Il·luminació:
Jan Maertens
Vestuari:
Nina Kroschinske
Direcció:
Pierre Willems, Elias Garcia
Autoria:
Meg Stuart, Alexander Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki, Roger Sala Reyner
Companyia:
Ballet de Catalunya
Sinopsi:

«Violet es l’últim color en l’espectre, abans de la llum ultra-violeta, abans d’allò desconegut, abans de l’imperceptible. M’agrada aquesta noció. A més a més, podria ser un bon nom per a una banda de rock. Així és com ens sentim, com si estiguéssim donant un concert de rock dur en lloc d’un espectacle de dansa». (Meg Stuart)

Cinc ballarins ens revelen de manera simultània i singular un paisatge ple d’energia, un terreny carregat d’opcions. VIOLET és un descens vertiginós, un remolí de formes enèrgiques i escultures cinètiques plenes de detalls. A VIOLET,  creada el 2011, Meg Stuart situa el moviment com a motor primari de l’obra, identificant la coreografia amb una alquímia dels sentits. La peça compta amb la música en directe de Brendan Dougherty a la percussió i la música electrònica.

La coreògrafa i ballarina nord-americana Meg Stuart actualment viu i treballa entre Berlín i Brussel·les. Implicada activament en l’escena dansística de Nova York, la seva primera peça, Disfigure Study, la va impulsar a Europa. El 1994 va fundar Damaged Goods a Brussel·les, amb més de 30 produccions, des de solos fins a grans coreografies, i també vídeos i instal·lacions. El seu treball gira a l’entorn de la idea d’un cos incert, vulnerable i autoreflexiu. Mitjançant la improvisació, explora estats físics i emocionals o el record d’aquests estats.

Meg Stuart/Damaged Goods col·labora regularment amb el Kaaitheater (Brussel·les) i al HAU Hebbel am Ufer (Berlín).

Crítica: Violet

10/11/2018

L'etern recomençar

per Jordi Sora i Domenjó

Aquesta és una crítica de fa uns anys, al poc de l'estrena de Violet de Meg Stuart. Quan la rellegia aquests dies, em venien al cap moltes de les imatges fabuloses que una peça molt abstracte, però profundament impactant com aquesta crea. I naturalment, en la base de tot, una interpretació de qualitat absoluta dels seus intèrprets.

Pots llegir el text, aquí: