Violet

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Mor Demer, Renan Martins de Oliveira , Kotomi Nishiwaki , Roger Sala Reyner
Interpretació musical:
Brendan Dougherty
Dramatúrgia:
Myriam Van Imschoot
Escenografia:
Janina Audick
Il·luminació:
Jan Maertens
Vestuari:
Nina Kroschinske
Direcció:
Pierre Willems, Elias Garcia
Autoria:
Meg Stuart, Alexander Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki, Roger Sala Reyner
Companyia:
Ballet de Catalunya
Sinopsi:

«Violet es l’últim color en l’espectre, abans de la llum ultra-violeta, abans d’allò desconegut, abans de l’imperceptible. M’agrada aquesta noció. A més a més, podria ser un bon nom per a una banda de rock. Així és com ens sentim, com si estiguéssim donant un concert de rock dur en lloc d’un espectacle de dansa». (Meg Stuart)

Cinc ballarins ens revelen de manera simultània i singular un paisatge ple d’energia, un terreny carregat d’opcions. VIOLET és un descens vertiginós, un remolí de formes enèrgiques i escultures cinètiques plenes de detalls. A VIOLET,  creada el 2011, Meg Stuart situa el moviment com a motor primari de l’obra, identificant la coreografia amb una alquímia dels sentits. La peça compta amb la música en directe de Brendan Dougherty a la percussió i la música electrònica.

La coreògrafa i ballarina nord-americana Meg Stuart actualment viu i treballa entre Berlín i Brussel·les. Implicada activament en l’escena dansística de Nova York, la seva primera peça, Disfigure Study, la va impulsar a Europa. El 1994 va fundar Damaged Goods a Brussel·les, amb més de 30 produccions, des de solos fins a grans coreografies, i també vídeos i instal·lacions. El seu treball gira a l’entorn de la idea d’un cos incert, vulnerable i autoreflexiu. Mitjançant la improvisació, explora estats físics i emocionals o el record d’aquests estats.

Meg Stuart/Damaged Goods col·labora regularment amb el Kaaitheater (Brussel·les) i al HAU Hebbel am Ufer (Berlín).

Crítica: Violet

15/11/2018

Un camí sensorial esgotador, alquímia gloriosa

per Clàudia Brufau

Qui ha dit que tots els espectacles s’han de pair ràpid i fàcil? I què pot tenir de bo un cert avorriment? Reformulo les preguntes en clau excursionista: gaudeixes de la mateixa manera les vistes des de dalt d’un cim tant si hi has pujat a peu com en cotxe? Violet de Damaged Goods i Meg Stuart és precisament un espectacle que esgota –pot arribar a avorrir-, però de tant en tant provoca unes sensacions sensorials intensíssimes. 

Uns dies abans de veure Violet (2011) al Mercat de les Flors em vaig estar mentalitzant de valent sobre la música electrònica ensordidora –soc molt tieta, ho sé. Segurament, perquè havia llegit les crítiques d’alguns crítics estrangers, el meu cos ja s’havia posat alerta. I és que Stuart ens presenta un espai gairebé nu perdut en una foscor nítida emmarcada al fons de l’escenari per una mena de gran mirall que gairebé no es percep. En un costat, el músic Brendan Doherty, o el demiürg del so, presideix una taula carregada de botonets, cables i altres coses que no sé anomenar. I al fons cinc ballarins (Alexander Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki i Roger Sala Reyner) que s’embarquen en uns patrons de moviment borrosos. En efecte, la coreografia de Meg Stuart sempre dona la primera i falsa impressió que aquells moviments no estan prou pensats, ara bé, és qüestió de temps i passar realment per la recepta quan te n’adones que calia passar per aquell camí, i que sí, que està pensat i rumiat.

Els sons reverberants que t’embolcallen et fan flotar, allunyar-te de la teva realitat física, com si Doherty (el músic) fos el pilot d’una nau intergalàctica. Els ballarins ocupats en unes rutines de moviments repetitius que tan els treuen de polleguera com els alliberen et mantenen la ment ocupada, intentant resoldre un trencaclosques que no resoldràs. No es tracta dels patrons matemàtics d’Anne Teresa de Keersmaeker, sinó d’una poció coreogràfica, de Meg Stuart. Un dels moments més impactants de la peça és quan s’anul·la el so i de cop experimentes el silenci com mai: com si t'haguéssim catapultat a l’espai. Res. Buit. Glòria