Visió ardent (Burning Vision)

informació obra



Direcció:
Tom Bentley-Fisher
Dramatúrgia:
Tom Bentley-Fisher, Elisabet Ràfols
Intèrprets:
Claudia Benito, Jordi Llovet, Andy Fukutome, David Santalices, Anna Güell, Miranda Bentley, Margo Kane, Julie Tamiko Manning, Deneh Thompson
Composició musical:
Eduard Iniesta
Músics:
Eduard Iniesta
Vídeo:
Larry Bauman
Escenografia:
Dino Ibáñez, Miquel Àngel Llonovoy
Assesor de moviment:
Tom Bentley-Fisher, Joan Maria Segura
Vestuari:
Mariel Soria
Il·luminació:
Sylvia Kuchinov
Ajudant de direcció:
Joan Maria Segura, Lavinia Hollands
Producció:
Grec 2016 Festival de Barcelona, Tant per Tant, Q-Ars Teatre
Autoria:
Tankred Dorst
Adaptació:
Jordi Casanovas
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Al final del segle XIX un visionari de la nació dené, al nord del Canadà, va tenir una visió ardent. Va cantar sobre una gent estranya, de pell blanca, que s'enduia una roca d'un forat a la seva terra cap a un lloc molt llunyà, i allà la deixava caure cremant sobre una gent que tenia el mateix aspecte que ells, els dené. El 1945, l'urani extret en territori dené va ser utilitzat per a les bombes atòmiques que van assolar Hiroshima i Nagasaki.

 Visió ardent / Burning Vision ressegueix la història de l'urani des de la mina fins a la bomba. L'obra comença amb una explosió. Acaba amb una explosió. I entre aquests dos caps de foc, un cor de veus emergeix des de racons distants del planeta. En aquesta producció multilingüe, artistes de Canadà i Catalunya s'han unit per descobrir una veu comuna. 

Crítica: Visió ardent (Burning Vision)

16/07/2016

Bones intencions sense una diana clara

per Jordi Bordes

D'entrada, cal celebrar la voluntat d'arriscar-se. De saber que un pot d'equivocar-se però no per això frenar la experimentació. Està molt bé que hi hagi coproduccions internacionals a tots els festivals (en aquest cas, al Grec) que provin nous equips, que serveixin per sumar. El gran problema de Visió ardent no és provar-ho, si no en obviar en l'interès que pot atrapar l'espectador; ni en donar prou espai per a la controvèrsia (si el que s'analitza és la peripècia de l'extracció d'un urani en terres canadenques per fer les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki).

És perillós que un espectacle complementi notes d'aclariment abans de l'espectacle. Perquè, en principi, tota peça s'ha d'explicar per sí sola. O ha de commoure sense que potser s'arribi al 100% de tot el que es vol dir. Si el que vol és denunciar, cal que l'espectador pugui prendre les seves pròpies conclusions. Per això, és imprescindible que cada personatge defensi les seves posicions (siguin encertades o errònies: si uns són honestos i als altres només se'ls veu fatxendes, es juga amb cartes marcades). Per últim, cal vigilar la contenció, sobretot si es un procès en què no hi ha hagut massa mirada exterior. Perquè el ritme i les reiteracions, si no va incorporant tensió, esgota i se li escola la intensitat que pretén aconseguir. En aquest sentit, per atrevir-se a presentar una hora que supera les dues hores de llargada, cal estar molt segur que és imprescindible. Sempre és millor deixar amb ganes de més que caure en l'ensopiment.

Tot i això, és interessant el treball de diàlegs entre català i anglès (evitant quasi sempre els sobretítols) perquè es pot seguir bastant bé a partir de les rèpliques d'un per entendre què expressa l'altre. També és molt absorbent l'espai sonor d'Eduard Iniesta que, potser, es mereixeria un pèl més d'il·luminació per poder ensenyar el privilegi de tenir músic en directe. És atrevit i té recorregut convertir en personatge el propi urani que, després serà una de les bombes (Little Boy) al costat de Fat man, l'altra bomba convertida en personatge de carn i ossos. A nivell interpretatiu, destaca una Claudia Benito tendra, amb un personatge que vol ser fràgil i pràctica alhora. Una Anna Güell fatxenda (representa Fat Man), que no demana disculpes fins que és massa tard.

Q-Ars Teatre, que recorda a la desapareguda Mercè Anglès, és una companyia valenta. Que li agrada la denúncia (Jocs de paciència, 2005; F3dra, 2011).  I també sovinteja el sarcasme, la caricatura (El mercader, 2006). Potser la barreja dels dos universos acaba esclatant a la bona voluntat de la proposta. Millor, apuntar una diana que pretendre encertar-les en vàries alhora.