Viure sota vidre

informació obra



Intèrprets:
Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies
Autoria:
Ewald Palmetshofer
Companyia:
Col·lectiu LaCosa
Traducció:
Sarah Bernardy i Mireia Pàmies, supervisió de Marc Rosich
Direcció:
Sarah Bernardy
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Gimena González
Il·luminació:
Aitor Larrea
Assesoria de moviment:
Guille Vidal-Ribas
Vídeo:
Joan Álvarez
Caracterització:
Ruth Fulgado
Ajudantia de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Col·lectiu LaCosa
Sinopsi:

La Jeani, la Babsi i en Max, tres amics de l’època universitària, es retroben després d’un llarg temps de distanciament per passar un cap de setmana junts. Cadascun d’ells té motius diferents per tornar-se a veure, però un núvol carregat d’expectatives i ressentiments sobrevola els seus caps i els impedeix retrobar la intimitat d’anys enrere. A través de la incomunicació, la ironia i el desig descobriran què els uneix encara a dia d’avui i què els separa del seu passat en comú.

Crítica: Viure sota vidre

01/09/2014

El verí dels retrobaments

per Christian Machio

No sorprèn que quan es va estrenar Viure sota vidre al Teatre Nacional de Bochum de cop veiessin la platea amb cares noves de gent jove disposada a escoltar un text que per la seva forma, fragmentada i força estàtica, no entra precisament dins dels clixés del teatre comercial, però que temàticament connecta i de quina manera amb una generació que en la teoria ho ha tingut tot a l’abast per triomfar a la vida però que en la pràctica no se’n surt. Tampoc en l’apartat emocional, i els nostres tres protagonistes se’ns presenten amb una motxilla carregada d’èxits frustrats per allò de que, després d’anar plegats per un mateix camí, arriba un punt en que al teu company no se li acut altra cosa millor que prendre la primera desviació.

L’espai del Maldà es converteix en un vestíbul d’un vell hotel de muntanya on la Jeani organitza una trobada amb la Babsi i el Max, tots tres amics amb un passat comú i que fa ja un parell d’any van perdre el contacte. No és un text fàcil i a estones pot resultar excessivament abstracte, però la directora Sarah Bernardy el coneix amb tanta profunditat que és capaç de servir-lo d’una manera fins i tot dinàmica i gens feixuga, amb algun tímid però efectiu toc d'humor. Un clima que la bona feina dels protagonistes carrega de sentiments mal enterrats, mirades que parlen per sí soles i nostàlgia autodestructiva. Fins i tot els monòlegs que aturen l’acció (la poca acció que hi ha en l’obra) capten l’atenció del públic d’una manera directa i clara. Si en teniu l’ocasió, aprofiteu per veure-la en l’espai únic que ofereix el Maldà. Del 15 d’octubre al 2 de novembre en tindreu ocasió de recuperar-la a la Sala Beckett, amb un altre espai escènic, és clar.