És ben sabut que les
trobades entre vells amics, entre persones que van tenir potser no fa tant
vincles molt intensos però que porten prou temps distanciades per a que la vida
de cadascun comenci ja a ser pels altres un petit misteri, sovint tenen conseqüències
no desitjades: sovint, el retrobament porta de forma inevitable a reconèixer l’abisme
que separa els vells projectes i els vells afectes de les noves realitats. I
quan aquestes realitats tenen poc o res
a veure amb el que s’estava esperant de la vida, la frustració a l’hora
d’encarar-se amb el passat pot resultar ben aclaparadora.
De fet, el cinema i el teatre en van plens de històries que es basen en
aquesta mena de retrobaments, i que acaben tenint també sempre quelcom de
crònica generacional. I aquest component es troba també ben present en el molt
notable text de l’autor austríac Ewald Palmetshofer que Sarah Bernardy acaba de
dirigir ara amb acurada precisió a un
Circol Maldà que adopta en aquest cas i de forma molt creïble l’aparença d’un
decadent hotel de muntanya.
Però el cas és que el retrobament que té lloc dins aquest hotel, tot i
compartir trets en comú amb retrobaments teatrals i cinematogràfics similars,
no s’assembla gens a cap altre. I això és així perquè Palmetshofer ha construït
un text complexa , un xic abstracte i sovint fascinant que es mou constantment
entre el monòleg interior de pensaments que es queden a mitges, el diàleg en
què tampoc les frases acaben mai d’arribar a completar-se, i les escenes compartides
pels tres protagonistes de la trobada en
les quals el que es diu, guarda una relació purament superficial amb allò
latent que no s’acaba de dir mai. I aquesta delicada estructura –tot un repte
del que tant la directora com els seus excel·lents intèrprets en surten guanyadors-
li serveix a l’autor per reflectir amb intel·ligència els bloquejos
comunicatius d’aquests personatges, el seu desencant, la seva forma d’assumir
els miratges i les trampes del consumisme potser amb lucidesa però alhora sense
capacitat per prescindir d’elles, la seva soledat, i la seva forma de voler
burlar-la fent eleccions que potser acabaran semblant-los a ells mateixos una
bona burla. Més o menys, com fan tantes altres persones de la seva generació.
Més o menys, com han fet tantes altres persones de totes les generacions.
