Viure sota vidre

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies
Autoria:
Ewald Palmetshofer
Companyia:
Col·lectiu LaCosa
Traducció:
Sarah Bernardy i Mireia Pàmies, supervisió de Marc Rosich
Direcció:
Sarah Bernardy
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Gimena González
Il·luminació:
Aitor Larrea
Assesoria de moviment:
Guille Vidal-Ribas
Vídeo:
Joan Álvarez
Caracterització:
Ruth Fulgado
Ajudantia de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Col·lectiu LaCosa
Sinopsi:

La Jeani, la Babsi i en Max, tres amics de l’època universitària, es retroben després d’un llarg temps de distanciament per passar un cap de setmana junts. Cadascun d’ells té motius diferents per tornar-se a veure, però un núvol carregat d’expectatives i ressentiments sobrevola els seus caps i els impedeix retrobar la intimitat d’anys enrere. A través de la incomunicació, la ironia i el desig descobriran què els uneix encara a dia d’avui i què els separa del seu passat en comú.

Crítica: Viure sota vidre

03/09/2014

Una potent mostra de la nova dramatúriga austríaca, dirigida amb precisió i interpretada amb intensitat

per Ramon Oliver

És ben sabut que les trobades entre vells amics, entre persones que van tenir potser no fa tant vincles molt intensos però que porten prou temps distanciades per a que la vida de cadascun comenci ja a ser pels altres un petit misteri, sovint tenen conseqüències no desitjades: sovint,  el retrobament  porta de forma inevitable a reconèixer l’abisme que separa els vells projectes i els vells afectes de les noves realitats. I quan aquestes realitats tenen poc  o res a veure amb el que s’estava esperant de la vida, la frustració a l’hora d’encarar-se amb el passat pot resultar ben  aclaparadora.  De fet, el cinema i el teatre en van plens de històries que es basen en aquesta mena de retrobaments, i que acaben tenint també sempre quelcom de crònica generacional. I aquest component es troba també ben present en el molt notable text de l’autor austríac Ewald Palmetshofer que Sarah Bernardy acaba de dirigir  ara amb acurada precisió a un Circol Maldà que adopta en aquest cas i de forma molt creïble l’aparença d’un decadent hotel de muntanya.

Però el cas és que el retrobament que té lloc dins aquest hotel, tot i compartir trets en comú amb retrobaments teatrals i cinematogràfics similars, no s’assembla gens a cap altre. I això és així perquè Palmetshofer ha construït un text complexa , un xic abstracte i sovint fascinant que es mou constantment entre el monòleg interior de pensaments que es queden a mitges, el diàleg en què tampoc les frases acaben mai d’arribar a completar-se, i les escenes compartides pels tres protagonistes de la trobada  en les quals el que es diu, guarda una relació purament superficial amb allò latent que no s’acaba de dir mai. I aquesta delicada estructura –tot un repte del que tant la directora com els seus excel·lents intèrprets en surten guanyadors- li serveix a l’autor per reflectir amb intel·ligència els bloquejos comunicatius d’aquests personatges, el seu desencant, la seva forma d’assumir els miratges i les trampes del consumisme potser amb lucidesa però alhora sense capacitat per prescindir d’elles, la seva soledat, i la seva forma de voler burlar-la fent eleccions que potser acabaran semblant-los a ells mateixos una bona burla. Més o menys, com fan tantes altres persones de la seva generació. Més o menys, com han fet tantes altres persones de totes les generacions.