Viure sota vidre

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies
Autoria:
Ewald Palmetshofer
Companyia:
Col·lectiu LaCosa
Traducció:
Sarah Bernardy i Mireia Pàmies, supervisió de Marc Rosich
Direcció:
Sarah Bernardy
Escenografia:
Sarah Bernardy
Vestuari:
Gimena González
Il·luminació:
Aitor Larrea
Assesoria de moviment:
Guille Vidal-Ribas
Vídeo:
Joan Álvarez
Caracterització:
Ruth Fulgado
Ajudantia de direcció:
Anna Serrano
Producció:
Col·lectiu LaCosa
Sinopsi:

La Jeani, la Babsi i en Max, tres amics de l’època universitària, es retroben després d’un llarg temps de distanciament per passar un cap de setmana junts. Cadascun d’ells té motius diferents per tornar-se a veure, però un núvol carregat d’expectatives i ressentiments sobrevola els seus caps i els impedeix retrobar la intimitat d’anys enrere. A través de la incomunicació, la ironia i el desig descobriran què els uneix encara a dia d’avui i què els separa del seu passat en comú.

Crítica: Viure sota vidre

20/10/2014

Una obra de diàleg permanent però sense diàleg explícit

per Andreu Sotorra

L'autor Ewald Palmetshofer (Linz, Àustria, 1978), actualment professor de la Universitat de Viena, no ho posa gens fàcil. Parteix d'una idea global que va esmicolant lentament, amb frases molt breus, inacabades, que insinuen allò que no diuen, que generen incògnites, provoquen interrogants i molt de tant en tant desvelen el misteri amagat. 'Viure sota vidre', doncs, no és una obra de fàcil interpretació, com pot semblar, perquè els tres protagonistes estan sempre penjats de la maroma sense xarxa i sense poder agafar-se a un trapezi que els porti a la rèplica del contrincant.

Una obra, doncs, de diàleg permanent —amb excepció feta d'algun breu monòleg de cadascun dels tres personatges— però sense diàleg, que és, de fet, el que hi ha darrere de la intenció de l'autor: reflectir la caiguda en una bombolla de solitud d'una generació que es considerava patrimoni de la classe mitjana i que, en plena maduresa de la seva preparació, s'ha vist descavalcada de qualsevol sortida que li permeti una visió de projecte de futur. (...)

'Viure sota vidre' és un espectacle breu —vuitanta minuts— que es pot valorar més per la seva estructura interna i la manera de desenvolupar-se que no pas pel contingut —no explícit— del discurs. Esclar que la intuïcio dels espectadors hi acaba fent més que les confessions dels mateixos protagonistes. Però el dilema és que cadascuna d'aquestes intuïcions pot ser absolutament diferent de la dels altres. Hi ha un avantatge: els espectadors actuals —amarats de conflictes sentimentals de tota mena en teatre, cinema, televisió i literatura— saben, a vegades, molt més que els autors que els hi expliquen i això fa que una proposta que parteix de la ficció es converteixi en una safata de realisme. (...)