Qui no ha sentit a parlar mai de les tristament famoses bruixes de Salem? D’una banda perquè . de forma directa o indirecta han fet aparició a un munt de pel·lícules i narracions literàries. I de l’altra, perquè com a malats del teatre que sou tots plegats, sabeu molt bé que aquelles dones perseguides i maleïdes protagonitzen una de les més notòries i representades obres escèniques d’Arthur Miller , coneguda a casa nostra precisament amb el títol de “Les bruixes de Salem”, tot i que l’original respongui al no tan evident nom de “El gresol”. Un gresol que adquireix significat plenament metafòric, quan es recorda que Miller va escriure el text en aquells anys en els quals els Estats Units de Nord-Amèrica es lliuraven a la gran cacera de bruixes i bruixots sospitosament comunistes promoguda pel senador MacCarthy. I val a dir que ni la mateixa Marilyn Monroe se’n va lliurar de ser investigada per l’equip del senador, pel fet d’estar llavors casada amb Miller, i recolzar en tot moment el seu marit. És clar que, vist des d’una altra perspectiva també es podria interpretar que la meravellosa Marilyn , sota la seva disfressa glamourosa, estava feta tota una bruixa que amb la seva imatge sexualitzada desafiava els bons costums de la bona població nord-americana com déu mana. I ,sense ser-ne plenament conscient, li plantava cara a la bona mestressa de casa resident a un d’aquests bonics barris uniformes tan ben reflectits a l’exposició “Subúrbia” ,en els quals les dones com cal esperaven el retorn del marit amb un Dry Martini ben sec a una mà i les sabatilles d’estar per casa a l’altra. De fet, i més enllà del mcarthysme , l’obra de Miller venia a denunciar la manera com tant la teocràcia com la resta de poders saben treure-li profit a qualsevol comunitat que se sent amenaçada per tot allò que ha estat demonitzat , pel simple fet de venir a qüestionar l’ordre establert i dominant. I deixava també a la vista la manera com aquesta por amb arrels inconscients sovint molt conscientment potenciada per qui sap com treure-li partit, posa en marxa un sistema de delacions darrera del qual s’hi poden reconèixer alhora els interessos de qualsevol mena i les venjances personals.
Però de la mateixa manera que hem sentit dir tantes coses sobre aquelles bruixes que celebraven ( o no?) sospitosos aquelarres a les acaballes del segle XVII a l’altra banda de l’Atlàntic, fins fa ben poc en sabíem ben poca cosa o res de res d’aquelles altres bruixes que habitaven per la mateixa època i per èpoques encara ben anteriors per les nostres contrades. I això que -qui sap?- potser si anéssim resseguin les branques dels nostres respectius arbres genealògics ens trobaríem alguna que altra sorpresa embruixada, penjada d’una forca, socarrimada a una foguera o , si més no, anatematitzada per la comunitat en el si de la qual havia nascut i viscut tota la seva vida. Per sort, les coses han començat a canviar en aquests darrers anys. I en això ha tingut molt a veure la reivindicació promoguda pels moviments feministes per tal de fer-les d’una vegada justícia a aquests bruixes, sovint ajusticiades senzillament pel fet de mantenir actituds i formes de vida que se’n sortien dels marges del paper que la societat del seu temps assignava a les dones. Una reivindicació que ha portat a que també les nostres pròpies bruixes hagin començat a sortir dels amagatalls en els qual les havia ficat la memòria històrica que preferia optar per l’amnèsia quan d’elles es tractava. I això ha estat així gràcies en gran mesura a persones com ara l’historiador Pau Castell i Granados , que li ha dedicat al tema molta investigació i notables aportacions bibliogràfiques. I que ha aportat alhora els documents històrics d’una proposta escènica dirigida per Alícia Gorina, l’autoria de la qual està signada pel dramaturg i cineasta Jan Vilanova Claudín, també ell un apassionat per la Història que ,entre pel·lícules i obres escèniques, ha trobat temps per treure’s el títol universitària de graduat en la matèria.
L’esforç de tots plegats ens porta ara a saber, sense anar més lluny, que , tot i que existeixen proves sobra la persecució que la bruixeria patia per diferents indrets d’Europa des de segles abans, la primera llei escrita sobre el tema de la qual es té constància , va ser una llei ben nostrada que es va publicar a les valls d’Àneu , enguany fa justament sis-cents anys. I sembla ser que un cop feta la llei i tipificat el delicte, la justícia catalana la va aplicar amb una sanya justiciera força més rotunda que la demostrada en altres territoris del vell continent. Una sanya de la qual en deixen constància a títol de petita mostra els quaranta-dos documents recollits en aquesta temàticament ben notòria proposta escènica, interpretada per sis també notables actrius capaces de demostrar-nos que estan fetes unes bruixes, després d’haver-nos demostrat alhora que si es posen una bata blanca poden comportar-se com les més rigoroses científiques .
I és que l’espectacle dirigit per Gorina està situat en una mena de gran laboratori que Max Glaenzel i Silvia Delagneau han dissenyat amb tota mena de detalls, i amb aquella blanca i asèptica fredor que transmeten sempre aquesta mena d’espais. Les estàncies del laboratori s’organitzen alhora al voltant d’un espai central que ben bé podria tractar-se de la sala d’un museu en el qual s’exposen al públic documents com ara els que ens anirà mostrant aquest equip de científiques. I per cert que la visualització d’aquests documents mereixeria ser ampliada, per tal que el públic assistent pogués apreciar-ne els detalls una mica millor de com ho fa ara. La sensació museística s’amplia amb la presència d’unes grans vitrines inicialment buides , però destinades a anar-se’n omplint a mesura que els casos exposats adquireixen corporeïtat física. Aquests casos s’han escollit extraient-los d’èpoques, poblacions i tipologies diferents, tot i que estiguin recorregudes per mateix comú denominador: la presencia d’una dona que manté conductes sospitoses, es objecte de delacions per part de membres de la seva comunitat, es sotmesa a judici i acaba sent condemnada pels tractes que – ara, ja ha quedat demostrat!- ha mantingut amb el dimoni en persona i/o amb algun dels seus delegats.
El problema és que allò que està carregat d’interès a nivell documental, no assoleix per contra suficient interès a nivell teatral, donades les mancances d’una dramatúrgia carregada de valor informatiu, però mancada d’intensitat escènica. Quelcom que es posa ja en evidència tot just arrenca l’espectacle: aquest tan fred laboratori, aquest tan emocionalment llunyà espai d’investigació, marca una distància excessiva entre nosaltres, el públic , i elles, la dones que van ser objecte de persecució i que se’ns presenten amb un formalisme tan fred com el mateix espai escènic. Certament, aquesta visió inicial va canviant un xic a mesura que les científiques van adoptant també el seu rol com a bruixes, la blancor deixa pas a la negror dels jutges i la foscor de la resta del vestuari i les vitrines buides i les taules asèptiques comencen a ser habitades per cossos. Però ni així , es produeix la necessària connexió . Potser perquè l’estructura adoptada des de l’inici , ha malbarat ja massa la possibilitat de connectar. La dinàmica repetitiva que ens porta a anar saltant d’un cas cap a un altre provoca també ja d’entrada certa dispersió. I et porta a preguntar-te si no hagués resultat més efectiu reduir el nombre de casso exposats, per tal que cadascun d’ells pogués calar-te més fort. O no reduir-los , però sotmetre’ls a una més intensa teatralització , capaç de saltar-se la barrera de teatre document que exposa amb eficàcia però es limita a moure’s en aquest pla. Veient la d’altra banda notable darrera escena de l’espectacle, aquella també ben documentada en la qual els màxims responsables de l’execució a la qual acabem alhora d’assistir es reuneixen per gaudir d’un àpat i com si res parlen de les coses quotidianes de les quals es parla en qualsevol àpat, em preguntava fins a quin punt aquest moment no hagués resultat molt més punyent si, enlloc de trobar-lo representat a un costat de l’asèptic i blanc laboratori, ens l’haguéssim trobat al mig de l’escenari i envoltat d’ombres. Potser així l’horror d’aquesta quotidianitat i les preguntes i teories que ens podem formular sobre ella, hagués adquirit una altra dimensió. I veient a la bruixa Lurdes Barba donant voltes infinites damunt d’un giratori que sembla tret també d’una sala d’exposicions amb espais performatius, em preguntava també si aquesta és la millor forma de fer-te sentir l’espant d’una execució com la que acaba de patir la bruixa a la qual representa. Certament, les bruixes que van ser objecte de persecució, les causes que la van motivar, els valuosos documents que en deixen constància i la significació política, religiosa i social vinculada a la persecució, mereixen la nostra visita al TNC. Però alhora, el ben informat i ben interpretat espectacle que recupera la memòria d’aquelles bruixes, malgrat la seva honestedat, no acaba de complir la missió per a la qual va ser creat i d’explorar les múltiples possibilitats que ofereix la seva trista història.
