Un simulacre de centre d'arxivística omple tot l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A l'esquerra, les taules de treball, ordinadors, multicopiadores i tot l'equipament necessari. Al mig, les vitrines amb documents i un projector ampliador. A la dreta, l'espai de repòs de les arxiveres, amb un microones, la cafetera, el taulell amb una pica i una taula de cuina.
Poques vegades s'ha aprofitat tant l'espai sense deixar un pam per ocupar. És una llàstima que, en hores diürnes sense funció, el TNC no l'exploti i el rellogui com a cotreball, allò que s'ha acabat anomenant “coworking” per influència dels seus promotors.
L'autor de l'obra i la promoció no ho amaguen: es tracta d'una peça de teatre documental. I quan es fa document a l'escenari sempre hi ha el perill que la informació acumulada acabi menjant-se el propòsit de divulgació que potser hauria de tenir.
Les sis arxiveres que s'encarreguen de catalogar els documents —bata blanca i guants de seda per no malmetre els papirs— tenen accés a sentències judicials —hi ha una exposició de còpies d'originals al vestíbul del teatre— que van tenir lloc entre els segles XV i XVI sobre fets reals contra dones mal anomenades “bruixes” i algun home mal anomenat “bruixot”.
No és per atzar que de cop i volta s'hagi despertat aquest interès per conèixer encara millor el que va passar a Catalunya en aquell temps. La justificació és que l'any 1424, fa sis-cents anys, es va publicar a les Valls d'Àneu la primera llei europea sobre el delicte qualificat de “bruixeria”.
I així és com Catalunya, sempre al capdavant dels grans esdeveniments —vegeu sinó el bluf de la Copa de l'Amèrica 2024 similar a aquell altre bluf de vintè aniversari del Fòrum de les Cultures 2004—, es va convertir ja el 1424 en la regió europea on més impacte sobre la població va tenir l'aplicació de la llei.
L'autor Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) no ha escatimat esforços en la documentació. Un treball d'investigació que entra amb calçador en el registre teatral. Més de quaranta processos formen part de la trama que la directora escènica Alícia Gorina ha intentat destil·lar com si fos un alambí —i en aquest sentit se'n surt amb sensibilitat i sense estridències, que podrien ser nefastes— posant part dels textos en boca col·lectiva de les sis protagonistes, alternant frases entre totes elles i fent també que, en certs moments, deixin el paper estricte de narradores o investigadores per passar a fer els papers i posar veu a les pròpies bruixes sentenciades, als notaris que donen fe de les sentències o al d'algun dels magistrats que va impartir les comdemnes de les dones titllades de “bruixes” que, com se sap per corrandes i llegendes bingudes del fons del temps, acabaven sovint a la foguera.
Morta la bruixa, mort el verí. Davant d'un impecable marc escenogràfic, «Vosaltres, les bruixes» és una proposta que acaba engolida pel pes d'ella mateixa. Quaranta sentències són moltes sentències per a unes oïdes que han estat educades en una imatge de la bruixeria vinculada als contes clàssics i a la icona de la vinyeta de la bruixa amb escombra i el bruixot amb barret de cucurutxo.
Això fa que el contrast entre la bona interpretació de les sis actrius i el contingut del text acabi pesant més pel llast de l'excés, que pot acabar provocant que els espectadors se'n desentenguin un cop aclarit quin és el procés de la cacera de bruixes i la seva tràgica destinació.
Afortunadament, durant l'hora i tres quarts de la peça documental teatralitzada, el matís de la il·luminació, que va de la claredat inicial a una progressiva calidesa ocre, així com també el canvi de vestuari, passant progressivament, i una a una, de les bates blanques a les túniques fosques, marca el procés de les sentències que comencen també amb alguns raonaments, en principi emblanquits i endolcits amb bones paraules, per passar a proferir amenaces fosques, brutals abusos, maldestres injúries, falses acusacions sense fonament, enceses venjances i sanguinaris desenllaços injustament tràgics.
Allò que les sentències judicials reblaven els segles XV i XVI serveix també per foragitar les pors del poble ras que fa d'acusador assenyalant les culpables per les seves presumptes relacions amb el dimoni i el més enllà. Una certa airada animística sorprèn els espectadors durant tota la representació amb uns efectes de so que volen impregnar la sala d'una qui sap si existent bruixeria.
«Vosaltres, les bruixes» és un mirall de les pors que encara assetgen la societat moderna i un mirall dels dits acusadors que encara avui s'aixequen sovint contra tot allò que es desvia del camí establert. Per això, una subtil moralitat de l'obra acaba qüestionant l'herència rebuda: “¿De qui som filles, nosaltres?”, es pregunten les protagonistes de l'obra. ¿De qui són filles, elles? ¿De les víctimes anomenades bruixes o dels qui les van assenyalar i condemnar a la foguera? La resposta, si n'hi ha, l'engoleix el fosc final. (...)
