"Woyzeck" és un d'aquells títols recorrents, que tothom hi sol veure el seu món. En certa manera, el fet que sigui una obra inacabada de Büchner i que explori en el més profund de l'ànima d'uns treballadors explotats fa que molta gent vulgui nedar en aquest dificultós i dolorós llac de lamentacions.
La proposta de Roger Torns és ambigua. Hi ha els dos protagonistes: aquella parella que no troba manera de poder disposar d'un estudi amb finestra, que està farta de sentir plorar la seva criatura, que no troben sortida digna i que tots s'enganyen pel bé de l'altre (però que en realitat esdevé una desgràcia més profunda). Per una altra banda, hi ha els personatges que els dominen. Són uns éssers titelles. I aquí és on es torça la coherència. Perquè els manipuladors esdevenen també actors doblats del doctor i del capità però que, sense massa raó, a vegades s'amaguen darrere uns titelles gegants i altres cops no). Certament, els titelles son magnètics. sense rostre (només un front molt ample i una boca exageradament gran generen una empatia divertida, i que contrasta amb la desolació general). Però hi ha un excès de moviment del braç manipulat dels titelles. Expressen molt més quan no assenyalen repetidament i sincopadament a ritme amb la seva rèplica. I com pot ser que uns titelles dominin les persones? Més aviat, atenen la intenció que descriu al programa, són els protagonistes els que es mouen com titelles per la perversitat i cinisme dels seus caps...
El desenllaç que tria Torns és ben fosc i tràgic. Tot està acabat. Els ioghurts sempre acaben caducant. La veu ressonant de Paula Malia (membre de The Mamzelles) amb una dolorosa cançó de bressol ressona com un epíleg obert perquè serà el públic el que haurà de valorar la sortida de la criatura, la dona i l'home. El director i dramaturg posa un teló de fons inequívoc de final fosc, sense concessió a l'esperança.
La companyia ha esta valenta i generosa en emprendre un muntatge difìcil i gens plaent per a l'espectador, que remou i deixa incòmode perquè no se li troba cap sortida a la Vida ni a la dignitat. Probablement, no hi ha identificació possible entre uns perdedors massa derrotats, ja a la primera escena, i amb uns caps (el doctor i el capità) que justifiquen molt poc la seva actitud. Les seves accions viuen en la impunitat i ningú les pot criminalitzar. No hi ha estat de dret possible en aquest quadre pudent, d'enganys i tot subjugat al diner més brut. contrasta, però la integritat i l'entusiasme de la companyia que la defensa. Sens dubte, el millor de la peça. Ànim!
