En l'imprescindible accés a la diversitat dels escenaris calen obres com aquesta: Una nena negra somiava amb els cabells rossos de la Sireneta de Disney. Per simular-ho, s'hi posava una tovallola groga embolicant-los. Els patrons que els massmedia projecten a tothom, obvien les frustracions que es poden generar. El retrat de l'èxit no pot ser únicament de trets de persones blanques i tampoc és adequat modificar a conveniència de les majories occidentals, els altres referents (Bàrbara Mestanza en feia una denúncia prou explícita a Pocahontas). Dana Michel ho retrata amb un quadre sobre fons blanc, ben nítid. L'espectacle, estrenat el 2013 s'ha recuperat en l'edició actual del Sâlmon. Es percep que hi deu haver un relat latent en l'acció de la performer en la que seria la seva habitació d'adolescent, però s'ha oblidat de tenir en compte el públic.
La primera demostració que s'ha quedat obsessionada en el seu món, és que la peça que tenia una previsió de 60 minuts, en va acabar durant 20 minuts, ben bons. Hi ha uns micros instal·lats a terra per poder captar possibles efectes sonors que, en prou feines, són utilitzats. El darrer dispositiu, cobert sota d'un plàstic blanc, arriba ja a deshores, quan tot s'ha perdut.
Contínuament el personatge remuga. No se sap si insulta la seva contradicció o si recorda els seus jocs infantils, porta endins de la seva cambra, allà on tot és possible. Sense projectar la veu, sense micro, sense sobretítols converteixen la parla en un gest opac, que permet imaginar, però que li falten dades per construir un relat propi.
Més clares són les accions que desenvolupa. D'entrada, avança com si fos una autòmata en les seves primeres lliçons, en un moviment interessant i tècnic que va descobrint la identitat del personatge. Durant l'acció van sortint elements que proven de reprendre un desig que és una frustració. Accedir al sofà d'aire en forma de petxina gegant és un camí infructuós, deficient, incòmode, que no aconsegueix projectar la imatge de puresa de Disney. Beure's un litre de llet pot ser un beuratge màgic per aclarir els seus cabells. L'intent de tenyir-se'ls, raspallar-se'ls per treure's les ondulacions o de posar-se una perruca no aguanta ni l'intent.
Pel que fa a la música, és un altre espai carregat d'incògnita. Va des de les cançons de treball al camp (o a les presons). The Wooster group americà va rescatar aquell món a The B-side, també des d'una notable lentitud i intimitat, però que va arribar revelador al públic. Ara, Michel salta d'aquest univers (tit intentant fer sonar un trompeta que mai avança del primer espetec) fins a escapar-se amb el Tubular bells de Mike Oldfield. Un final brillant, que potser voldria trobar una connexió artística més enllà de l'aspecte físic. És una llàstima intuir que h ha un món interior que desborda veritat, però que oblida el públic.
És cert que hi ha obres ambientals, contemplatives, que poden generar imatges i pensaments que commouen, però si la majoria del públic entregat rep amb aplaudiments freds, es constata que la llavor ha caigut al vessant del pedregar.
