Zona Franca

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lluís Marco , Pau Vinyals, Olga Hueso, Eva Diago
Traducció:
Jordi Casanovas
Producció:
Sala Muntaner
Sinopsi:

"Zona Franca" és un text entranyable, divertit i preocupant. La seva capacitat per mostrar amb lucidesa i espontaneïtat la vessant ridícula de la suposada severa organització laboral aporta aire fresc a un teatre que no sempre pot deslligar-se dels tòpics i prejudicis.

Això és una comèdia intel·ligent que permet establir una mirada crítica a la societat actual. Quan Desola va escriure l’obra, pensava en l’absència de feina pels joves en la dècada dels noranta. Considerant la situació que vivim actualment, no ha perdut la seva actualitat.

Un home a punt de jubilar-se, el senyor Mañé, té cinc dies per instruir al seu jove aprenent, el Nin. Li ha d'ensenyar com ha d'encarregar-se del magatzem pel que ha vetllat durant més de vint-i-nou anys. Però el Nin farà que s’adoni que aquella feina que semblava normal i corrent té alguna cosa estranya, doncs no hi ha res a dins del magatzem ni tampoc sembla que s'hi acosti cap camió a descarregar-hi material.

Crítica: Zona Franca

22/11/2015

cinta de moebius

per Francesc Massip

David Desola construeix un text enginyós i amb aspectes hilarants sobre les rutines laborals fins i tot en absència de feina i la perpetuació d'una situació absurda que posa en evidència la trampa ineludible en què t'instal·la el sistema. L'havíem vist fa anys amb José Sacristán de protagonista, però l'obra s'ha redimensionat en la versió catalana que es pot veure a la Muntaner. Una versió de Jordi Casanovas, dirigida amb bon tremp per Israel Solà i esplèndidament interpretada per Lluís Marco i Pau Vinyals, el que acaba i el que comença. L'experiència front l'aprenent novell, sí, però també la inèrcia gris i immobilista (més pròpia d'aquell vulgar registrador de la propietat amb ínfules polítiques) front a l'àgil capacitat de reacció i de reinvenció, malgrat que tot hagi de quedar aparentment igual. Desola, que fa un plantejament molt estimulant de la peça, no ofereix el final brillant que fóra d'esperar, però potser resulta l'adequat per tancar aquesta cinta de Moebius inevitable en què transiten els personatges.  Un espectacle divertit i ben fet que els pot fer pensar en moltes situacions similars, en tots els nivells i registres.