Zona Franca

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lluís Marco , Pau Vinyals, Olga Hueso, Eva Diago
Traducció:
Jordi Casanovas
Producció:
Sala Muntaner
Sinopsi:

"Zona Franca" és un text entranyable, divertit i preocupant. La seva capacitat per mostrar amb lucidesa i espontaneïtat la vessant ridícula de la suposada severa organització laboral aporta aire fresc a un teatre que no sempre pot deslligar-se dels tòpics i prejudicis.

Això és una comèdia intel·ligent que permet establir una mirada crítica a la societat actual. Quan Desola va escriure l’obra, pensava en l’absència de feina pels joves en la dècada dels noranta. Considerant la situació que vivim actualment, no ha perdut la seva actualitat.

Un home a punt de jubilar-se, el senyor Mañé, té cinc dies per instruir al seu jove aprenent, el Nin. Li ha d'ensenyar com ha d'encarregar-se del magatzem pel que ha vetllat durant més de vint-i-nou anys. Però el Nin farà que s’adoni que aquella feina que semblava normal i corrent té alguna cosa estranya, doncs no hi ha res a dins del magatzem ni tampoc sembla que s'hi acosti cap camió a descarregar-hi material.

Crítica: Zona Franca

09/11/2015

Tot esperant el camió

per Andreu Sotorra

Tot esperant el camió. Una mena de Godot que provoca que dues generacions de treballadors, el veterà (l'encarregat senyor Mañé), amb un llarg historial d'anys i d'hores a l'esquena, a cinc dies vista de jubilar-se, i el jove nouvingut (en Nin, ¿per què aquest nom tan curt?) per ocupar la plaça vacant d'encarregat, es trobin durant cinc dies en un magatzem dels afores, buit —només poblat per uns nius de formigues—, de l'empresa "Astes i Màstils Salvaleón, S.A.", exactament així: "astes i màstils" (ni que els "màstils", com remarca el personatge jove, en català, siguin "pals", però la tradició és la tradició i l'empresa és l'empresa).

La comparació amb Godot no és gratuïta. L'absurd es va fent present mentre avança la situació insòlita dels dos personatges, emmagatzemats com si fossin presoners. Però l'absurd s'hi fa amb un humor afinadíssim, en clau de comèdia, on el rellotge —que marca les hores i els dies, és a dir, les diferents escenes— la màquina de marcar la fitxa laboral del magatzem d'entrada i sortida —que marca el tempo diari— i les granotes de feina —que marquen l'esclavatge del treball que ho fa tot menys dignificar— són els únics elements que es mouen i canvien, excepció feta del trescar imparable de les formigues, esclar. (...)