Un mosaic de solidaritat, ecologia i memòria basat en fets reals
Sant Llis, octubre del 2018. Després de quatre hores de pluja intensa, un torrent es desborda, inunda un petit poble de Mallorca i causa onze morts, diversos ferits i molts danys materials.
Ben aviat es desencadena una onada de reaccions: una explosió de solidaritat sense precedents i una cobertura mediàtica que cada vegada planteja més dubtes. Es podria haver evitat la tragèdia? Van funcionar els protocols d’emergència? Per què es continua edificant als llindars dels torrents?
Catastròfica...però no ho dic com a qualificatiu de “dolenta”, eh? Ans al contrari, està centrada en una desgràcia causada per la pluja que es va viure fa uns anys a un poblet de Mallorca...vaja, com qualsevol altre desgràcia que s'hagi viscut en qualsevol altre indret; i és que la naturalesa ja no ens perdona i no mira a qui fa mal i a qui no. Aquesta “Zona inundable” és una bona obra de teatre documental que ens mostra cóm podem passar en un no res d'una vida aparentment plàcida a una autèntica tragèdia que ens marcarà per sempre.
Lluny de caure en els tòpics, tant la creadora Marta Barceló com la directora Marta Gil han sabut jugar molt bé dues peces: tot el que envolta a l'accident d'una banda, però també a la història dels arxivers, que després de les inundacions lluiten per salvar el patrimoni perdut d'aquell poble illenc que ja no podrà oblidar el què ha passat.
Així, d'una banda ens acostem a una mena de pel.lícula catastròfica, tal com ens l'expliquen alguns dels qui la van viure. Gràcies a unes imatges poderoses en forma d'aigua que s'esllabissen per les cortines de l'escenari, cada cop més intenses, podem viure i patir primer el degoteig i paulatinament l'augment del líquid fins esdevenir en autèntica tempesta. Per entendre'ns, no és el film “Lo imposible” (perquè allò va ser inesperat) però s'hi acosta. Aquesta monotonía de la petita localitat, aquest tarannà dels personatges, tots ells envoltats d'històries (i algun d'ells, de secrets, potser en algun cas allargat en excès), és perfectament exposada i transmet a l'espectador una agonia in crescendo.
Sí, en efecte, ja ho hem vist altres vegades tant en el teatre com en el cinema, però no deixa de remoure'ns, i més per què els protagonistes ens ho saben transmetre.
L'altre punt principal, segurament encara més important, és el dels arxivers. Els responsables de l'obra no volen recrear.se en l'aprofundiment de la tragedia posterior a les inundacions, però sí que es centren en un aspecte interessant: la recuperació de la memòria històrica, i què millor que adobar l'escenari amb grans arxius. I és que són uns arxivers voluntaris qui ens ajudaran a conèixer la història, alhora que intenten recuperar el patrimoni històric de milers d'anys de la comunitat de, en la realitat, Sant Llorenç des Cardassar. El treball i la feïna de recuperació constitueix un element important que a la vegada ens conduirà cap al fons de la història d'alguns dels personatges, com ara el de Pepa Lopez.
I a partir d'aquí, les reflexions: la supremacía humana que vol imposar les seves regles (deien que els aiguats estaven controlats amb les últimes obres, però tal com assenyalen els personatges, “si diuen que és zona inundable, és que pot inundar.se no? I un día, s'inunda...”), les catàstrofes naturals que no davallen per què la natura està farta de l'ésser humà, la solidaritat de la gent després d'una desgràcia i la falta d'ajuts de l'administració, tot i que en aquest sentit “Zona inundable” hi passa de puntetes. Tot plegat, un avís més: no podem continuar així...però ho fem.