El festival de resistència de l’Escena Poblenou ha conclòs amb èxit la seva XXI edició. La identitat del festival va lligada a un barri amb una vida cultural que no deixa de bategar amb força, malgrat totes les pandèmies i crisis que puguin haver-hi. Una mostra de l’èxit és l’ampli ventall d’equipaments culturals que allotgen les companyies i els seus espectacles. I per descomptat, la implicació d’un públic fidel, de barri i de ciutat, que té subratllat al calendari els dies de l’Escena Poblenou.
Dijous, 20 d’octubre: sobre els refugiats (i els seus camins)
Que el festival sempre comenci presentant els seus Embrions és una manifestació d’intencions. L’Escena impulsa la creació escènica, possibilita tota mena de projectes que companyies emergents tracten de posar en peu. Enguany ha estat el cas de “Idiòfona” de Joan Català, “Todo esto era campo” d’Una i Una, “Noves espiritualitats per a persones atees” de la Companyia Atzucac i “Sophie&Alek” de BAAL. Però un servidor no va poder ser-hi, hauré d’esperar el pròxim any quan el projecte estigui desenvolupat i es presenti al festival com han fet enguany els Llum de fideu amb el “Sfumato”.
Sí que vaig fer cap al MUHBA on el Martí Sancliment havia instal·lat el seu Khaled: camí de refugi, un recorregut artístic per les vides de set refugiats que van explicar a l’artista el seu periple per fugir de la guerra o de la misèria fins a arribar a la falsa terra promesa: Europa. Vídeo testimonis, testimonis auditius que s’escolen a través de tubs, frases que sintetitzen el sentit del refugi, escrits que reflexionen sobre la figura desitjada, però amenaçadora del mar. Per mastegar bé cada paraula dita i escrita dels diversos testimonis cal temps i repòs. La durada del recorregut diu que és d’uns 35 minuts. Però la maduració d’allò que explica necessita més temps. Així i tot, em vaig quedar amb ganes de més, d’una interpel·lació més directa.
Divendres, 21 d’octubre: sobre els professionals de les arts escèniques
Divendres a mitja tarda, als Jardins de Josep Trueta, al costat d’unes grades, la gent del col·lectiu L’última merda va organitzar la tercera edició de l’Assemblea de les Arts Escèniques. Aquest projecte sorgit l’any passat a l’empara d’aquest mateix festival no pretén res més que el seu propi nom diu: generar un punt de trobada entre professionals (o no) de les arts escèniques per discutir sobre l’estat del sector. La conversa és eterna i ben segur que tindrà moltes edicions. Però aquest col·lectiu va més enllà de la simple trobada, vol fer reflexionar als participants i aportar mecanismes de canvi a través de la gamificació.
Enguany, la trobada pretenia reflexionar sobre la professionalitat en el sector: què és ser un professional, quan un es pot sentir professional, quines dificultats hi ha per arribar a la professionalitat... Tres plafons convidaven, a través de post-its, a deixar constància dels anhels i les queixes sobre aquestes qüestions. Mentre la gent anava deixant el seu testimoni i tots s’anaven saludant entre ells va arribar el moment de jugar i treure’n profit de les grades. Cadascú tenia una fitxa que li donava un rol, programador. Companyia, tècnic, artista, etc. I havia d’intentar “pactar” amb els altres per tal d’anar pujant graons cap a la “professionalitat” i al mateix omplir una filera de gomets de colors. El pacte es realitzava amb el joc de pedra, paper, tisores, convenientment adaptat. Servidor es va quedar a un pas. El joc tractava de recrear les dificultats que uns i altres es poden trobar a l’hora de voler escalar professionalment.
Però el millor de tot venia després. En rotllana, tots asseguts, amb el Nil Martín, introduint les preguntes i reflexions i moderant la conversa, va començar l’assemblea. Moltes reflexions es van apuntar durant el transcurs. Primer sobre la definició de ser professional, per la majoria, tenir una remuneració per poder desenvolupar els teus projectes; per altres, tenir la formació; per alguns pocs, tenir la capacitat per tirar endavant la feina. D’aquí es va treure el debat sobre els privilegis que tots tenen a l’hora de poder tirar endavant els seus projectes. Entremig del debat, el Nil anava conduint la conversa llegint els post-its que responien les preguntes plantejades als panells. I així la conversa va anar fent un retrat desolador d’un sector que crema, que no sap com créixer d’una manera més orgànica i no tant salvatge. Les conclusions segur que les sabran explicar molt millor la gent de L’última merda.
Afortunadament, després d’aquest mal sabor de boca, tenia l’oportunitat de poder riure’m de les misèries d’aquest sector gràcies a la genial Diana Pla. Germana de i fill de, la Diana Pla ja fa temps que és per si mateixa una bèstia “parda”, una dona que domina l’escenari amb una presència física incontestable, on la dansa i la paraula, però sobretot l’humor més cafre, la fan reivindicar com una de les clowns amb més futur. A Miss Cosas y yo crea un artefacte que barreja autoficció, improvisació i una mica de dansa per parlar dels seus traumes a l’hora d’enfocar la seva carrera artística, uns traumes que parteixen en certa manera d’un saboteig constant de la societat (els episodis de bullying i la seva representació són contundents) o d’ella mateixa, sobretot en l’últim tram. D’un espectacle de la Diana Pla surts més feliç, però també més conscient de les dificultats que hom pugui tenir per trobar el seu camí artístic. Quin dia més intens!!
Dissabte, 22 d’octubre: teràpia i catarsi
Potser, per això la trobada íntima amb el Sergi Estebanell a l’”Acts of Liberation” va arribar a ser balsàmica. Aquest projecte està encara en un format embrionari, en un procés d’investigació i en aquest sentit necessita l’aportació d’un públic que actuï com a conillet d’índies. És com una mena de sessió terapèutica on Estebanell, en petit comitè (érem sols dues persones en la funció) t’interpel·la sobre les teves pors, que el Quim Moya, artista visual, dibuixa en silenci. Quan el breu interrogatori acaba ens descobreix el mural de dibuixos que estan exposant davant nostre. El traç, les figures ens recorden als rostres de la Carme Solé Vendrell i l’impacte és fort. Estebanell creu que aquests dibuixos representen les pors de cadascú que ha passat per allà i que a l’estar penjat en aquella paret ajuda a desprendre’ns d’elles. Així doncs, el Quim ens entrega el nostre dibuix i el deixem penjat per alliberar-nos dels nostres temors. Després d’aquesta primera part més introspectiva, en Sergi ens submergeix en una experiència més física i alliberadora: un taüt i un sac de boxa ens ajudaran a reflexionar en silenci sobre la nostra finitud, sobre els desitjos que anhelem i descarregarà tota la ràbia per allò que no podem assolir. Una experiència catàrtica. Al final, et passen el telèfon del mateix Estebanell per tal que, si ho consideres, li passis feedback. El projecte està creant-se i qualsevol input és ben valorat per l’artista. Estaré a l’aguait per veure’n el resultat final.
I seguint amb la catarsi, a la Beckett, l’Ada Vilaró ens presenta “La memòria del gel”, el projecte final que va començar amb una lectura dramatitzada a la Beckett, va créixer en un espectacle a l’aire lliure (S.O.S) i ara conclou el procés amb una obra on la figura del Pep Pla ha ajudat a ordenar i reenfocar alguna escena. Un cop més l’Ada exhibeix el seu cos per tal de buscar l’impacte en la denúncia. Però no sols és el nu del principi, sinó tota la performance que fa, sigui a cop de desbrossadora com representant el moviment d’un cavall acabat de sortir del ventre de la mare. “La memòria del gel” és un al·legat directe contra la intervenció humana sobre la natura, sobre com el capitalisme és el motor del canvi climàtic i sobre com continuem sense fer res. De fet, ni ella és un bon exemple, a l’hora de crear aquest espectacle. Potser li falta en algun cop una mica més de punch, però les escenes sobre un passat més verd, amb més comunió amb l’entorn natural, són fantàstiques i commovedores. La natura ens salvarà si la salvem.
Diumenge, 23 d’octubre: una desfilada i un aquelarre
Sens dubte la manera de poder canviar el món passa tant per les nostres mans com per les generacions futures. Els nens d’avui tindran un pes del qual no es podran deslliurar. Per això l’educació, la presa de consciència de ben petits és vital. I d’alguna forma un espectacle com “Bichos do Brasil” ajuda a aquest propòsit. Vinguts de Brasil, ja fa més de vint anys que la companyia Pia Fraus volta pel món mostrant els seus ninots i titelles fets de fusta, teles, paper... tots materials naturals. L’espectacle és poc més que una desfilada d’animals exòtics, nadius de Brasil: ocells de grans plomatges, tortugues, rèptils, felins, etc. Els tres actors manipulen les figures i les fan ballar al ritme d’una música que ens transporta a l’Amazònia. Al mateix temps, generen els seus propis ritmes creant unes coreografies que es fan un pèl repetitives. Però els nens reben aquesta explosió de moviments, de formes i colors amb la boca oberta i l’espurna als ulls. El que se’ls hi podria criticar a la companyia és que no hi ha una dramatúrgia construïda al voltant de la desfilada. Sols hi ha un conflicte en la figura del cocodril que intenta menjar-se alguns dels animalons que van campant per l’escenari. De totes maneres, la bellesa de les figures i les danses dels qui les manipulen són prou atractives per a donar a conèixer i respectar la fauna brasilera.
I al final, em trobo amb una de les imatges més impactants de l’Escena Poblenou: la llarga cua per entrar al Centre Cultural i Moral del Poblenou a veure les Comando Señoras i el seu aquelarre, els “Ritos de amor y guerra”. Sens dubte és una bona manera de concloure el festival: un ritual en tota regla on aquest grup d’actrius es “disfressen” de senyores que formen un grup decidit a combatre el patriarcat amb la paraula, el moviment i una actitud molt punk. Es mereixen una llarga vida i una permanent revisió i actualització de les seves denúncies. És un espectacle amb potència, que impulsa la transformació i l’acció i que al mateix temps ens planteja algunes contradiccions vitals.
I mentre el públic va buidant el teatre, l’Escena ja va quedant enrere. Però encara aniré pensant alguns dies més en alguns dels espectacles vistos, en algunes de les reflexions donades, en algunes de les experiències viscudes. I això no ho poden dir tots els festivals. L’Escena Poblenou roman, deixa marca.
