La poesia és present en la majoria de propostes que omplen la ciutat de Manresa quan La Fira de la Mediterrània s’hi instal·la. I és que, si la poesia és pura essència, la Fira arriba a l’essència de les nostres arrels. Unes arrels que duem dins nostre. I que a Manresa traspuen pels nostres porus, i pels dels artistes que hi participen.
25 anys de Fira acumulen 25 anys d’història, i sobre tot, de recuperar i mantenir la nostra cultura popular, i veure i conèixer-ne d’altres, d’altres indrets.
Parlar de cultura popular és parlar de nosaltres, per què nosaltres formem part del “popular”, l’arrel del mot que ve de “poble, del que li agrada al poble”.
Volar sense saber-ne
La companyia Vöel va fer l’espectacle inaugural: REDITUS. Ells i nosaltres vam volar, es van enlairar i ens van enlairar amb la imaginació, per recrear la llegenda manresana d’El Pou de la Gallina. I ho van fer al costat de la colla castellera Tirallongues de Manresa. Vam veure el cel i la terra, la tradició i la força humana. I també la força i la bellesa de la pinya. La força d’un poble que fa equilibris.
I tornar-se a aixecar
I de caure i tornar-se a aixecar anava l’obra “ELLS I JO, O AQUELLA SENSACIÓ QUE ELS ARBRES ET MIREN” de la companyia Jordi Font. En Jordi parla de la pèrdua, i ho fa, també, amb elements de la nostra cultura, o de la de les nostres avis. Hi apareixen bèsties fantàstiques del folklore català com la Pesanta, la Tinyosa o les dones d’aigua.
Recitar sense llegir
Va recitar sense llegir les seves pròpies paraules Gerard Diaz, ballades per la Lali Mateu i el Roger Cusidó, de la companyia la MINIMissimA. Paraules i acordió, de qui us desvetllaré un secret en acabar aquest article. L’espectacle es titulava SI EM VAGUÉS.
Llegir sense parlar
La companyia mos maiorum, com el seu nom indica, també recorda els ancestres en aquest nou espectacle que titulen SOLAR. I d’una manera molt valenta qüestionen com s’està portant a terme la implementació de les energies alternatives. Els actors no parlen ells, parlen els afectats, utilitzant la tècnica verbatim.
Parlar però no escoltar
Manel Saumell i Pep Ventura van néixer al 1817. Van parlar, però no es van escoltar. Van interpretar i crear a les dues bandes de l’oceà atlàntic. Marcel Casellas Trio, la factoria Mascaró i Garazi Goñi van fer dialogar els instruments i les danses en un concert ballat. SAUMELL-VENTURA. Viatge d’anada i tornada.
Escoltar sense sentir
El primer dels espectacles que vaig veure, va ser MUERESON de Patricia Alvarez & Vigüela trio. Per mi no va ser un espectacle fàcil. Les seves músiques no són les meves.... i per tant va ser més una escolta sociològica, per conèixer, però no per emocionar-me
Sentir però no entendre
I és que d’emocions va la Fira de la mediterrània. I diumenge al matí vaig veure, per segona vegada, una mateixa companyia, Les archipels, del Quebec. El seu era un espectacle de dansa itinerant per carrers i places. De dansa que neix de les seves arrels, de la seva dansa tradicional per transportar-la cap a la dansa contemporània. FRICTIONS està interpretat per 6 ballarins, i les friccions són físiques i metafòriques.
Entendre i no compartir-ho
I una de les màximes hibridacions, per què d’això també va la fira de la Mediterrània, va ser la del coreògraf i bailaor sevillà Israel Galvan, taconejant amb la música a capella de l’escolania de Montserrat. El títol SEISES.
Compartir-ho sense deixar-ho
I compartir sense deixar l’essència, el ritme, el company home, i el company ballarí, així era ACCOLADES & QUIPROQUOS de Les archipels.
Deixar-ho deixar-ho deixar-ho
Deixar anar sentiments, deixar anar records, històries, per saber què és l’important del que hem viscut. Això narra Ramon Molins de la companyia Zum-zum teatre. Un TESTAMENT vital, cultural i espiritual.
D’això no en sabem
Per què hi ha coses que no les sabem, que les hem aprés, però no sabem que les sabem. Coses, actituds, compromisos que ens han transmès els nostres avis i besavis, i que podria ser que no escoltéssim. Clàudia Serrahima els ha escoltat, ha escoltat els habitants del camp, i ens els fa escoltar, tot situant objectes damunt un petit escenari, només per a uns quants privilegiats. I és que NO SABEM RES DEL CAMPO
Per què no ens n’han ensenyat
I seguim seguim seguim
Seguim escoltant artistes i creadors que obstinadament ens mostren allò que no veiem, allò que no volem o no sabem veure. Que les nostres arrels ens defineixen, i si ens hi alimentem d’elles, la seva saba serà beneficiosa per el nostre futur, personal i col·lectiu.
I seguim posant poesia a la nostra vida, com la de Gerard Diaz, a qui he manllevat del seu llibre "Poemari per a acordió" els títols que veieu en negreta a l’inici de cada espectacle que us he descrit.
Si voleu saber més coses d'aquesta edició, en trobareu sobre el PLA D'IMPULS A LA DANSA D'ARREL
