Tot i que sembla que ja ens encaminem cap al final d’aquesta maleïda pandèmia (creuem els dits), resulta molt gratificant comprovar en primera persona que un festival d’arts escèniques, dins de les restriccions, es pot celebrar amb una certa normalitat. És, evidentment, una meravellosa notícia que la Fira Trapezi de Reus hagi pogut organitzar la seva XXV edició en aquest context i més encara fer-ho amb 50 espectacles d’una trentena de companyies. A diferència d’anys anteriors a 2020, en canvi, trobem que no hi ha espectacles de carrer ni companyies internacionals (per raons òbvies) i també una modesta presència de crítics o periodistes especialitzats (per raons que donarien peu a reflexions més complexes). En qualsevol cas, l’ambient a Reus ha estat festiu i alegre durant el cap de setmana, els espectacles estaven plens i el regust que deixa tot plegat és el d’una victòria de l’amor pel circ i la cultura.
D’entre tots els muntatges que s’han pogut veure durant la fira, en destacaré els que vaig poder veure durant dissabte i diumenge. La jornada va començar amb intensitat amb Ahir d’Animal Religion, una obra que dialoga amb el passat i reflexiona sobre el concepte de temps, amb una posada en escena poderosa i una força poètica innegable. Sobre l'escenari, la senzillesa va agafant espectacularitat gràcies a l’espai sonor, l’il·luminació i l’ús del cos i la paraula. El viatge és pausat, agradable, íntim i proper. Té moments de gran profunditat filosòfica i d’altres més simpàtics, lleugers o divertits. El clímax agafa potència amb alguns números enginyosos de malabarisme i acrobàcia que deriva en una psicodèlia gairebé cinematogràfica.
Passant a l’aire lliure, Fly me to the Moon de Leandre Clown proposa un espectacle de pallassos a les altures. Humor existencial i poètic de la parella de clowns clàssics que transita del somriure al riure a través de l’enginy i l’emoció. Apte per tots els públics, la peça utilitza una bicicleta com a leitmotiv central d’aquest viatge a la Lluna que genera un gran nombre de gags i situacions divertides i, sovint, molt belles. La imatge de veure pedalejar els dos pallassos en aquest vehicle elevat a tants metres sobre el terra, barrejant l’humor amb equilibrisme, acrobàcia o trapezi, té, més enllà del poder de fascinació, una gran força metafòrica.
Dissabte vam tancar la jornada amb l’humor irreverent de Los Galindos que presentaven MDR (Mort de riure) en un pàrquing o, més aviat, un descampat. La forma com aquest grup aposta per la incorrecció és veritablement memorable. Només cal indicar que el punt de partida es basa en les execucions públiques i ja ens en podem fer una idea. En l’obra, una espectadora ha mort de riure i el tribunal de pallassos condemna al pallasso Melon a pena de mort. Amb aquesta premissa, el grup inicia un festival de bufetades, caigudes, violència física, slapstick i humor negre que no deixarà indiferent a ningú. Sorprèn, dins d’una lògica gairebé de dibuixos animats, com porten al límit totes les situacions i fan patir el públic posant (aparentment) en risc les seves vides i la seva integritat física. Macabra, àcida, escatològica i brutal, la proposta de Los Galindos converteix la dinàmica dels clowns en un joc de nens sàdics per reflexionar sobre els horrors del món convertits en espectacle.
La jornada de diumenge va començar d’una forma una mica més lluminosa. La companyia PakiPaya va representar Toca-toc sota un sol esplèndid a la plaça Arquitecte Antoni Sardà. Jugant amb veus en off de pel·lícules, cançons populars, paròdies humorístiques i jocs acrobàtics, el duet d’artistes exploren el món de la parella, entre la paròdia i la reflexió. També sobre el món de la parella, Home de Cris-is és un espectacle de clown centrat en la vida miserable d’un matrimoni pobre de jovençans. Mostrant amb humor algunes dinàmiques masclistes, la peça posa el protagonisme al personatge femení com a una mena d’heroïna de les classes baixes amb molt de carisma. Per últim, Pistacatro va presentar Orquesta de malabares, un show amb música i malabars com indica el seu títol. Divertit, juvenil i fresc, té la qualitat de comptar amb uns trenta músics de l’orquestra simfònica de Reus que omple l’escenari en tots els sentits.
En definitiva, això només ha sigut un tastet de tot el que es va poder veure en aquesta edició que ha omplert 10 espais de la ciutat en cinc dies, on el talent català ha tingut més protagonisme que mai. Salut i circ!
