53 diumenges

Teatre

informació obra


Direcció:
Cesc Gay
Autoria:
Cesc Gay
Intèrprets:
Pere Arquillué
Sinopsi:

Després d’una guardonada carrera com a director i guionista de cinema, Cesc Gay va decidir provar sort en el teatre, i a la primera la va encertar de ple. Els veïns de dalt va ser un èxit, tant en la versió catalana (vora de 90.000 espectadors) com en la castellana (més de 150.000 espectadors). Ara torna, acompanyat pel seu equip de confiança, amb una nova comèdia. 53 diumenges se centra en la relació entre tres germans. Si tots tres es troben en una reunió familiar, hi ha una alta probabilitat que la vetllada es converteixi en una bomba de rellotgeria que pot explotar per la raó més insignificant. Només cal una frase aparentment inofensiva que faci d’espurna. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: 53 diumenges

30/12/2020

Unes pampallugues molt familiars

per Ramon Oliver



Si per casualitat us trobeu aquests dies pel carrer Pere Arquillué i us venen ganes de saludar-lo, eviteu si us plau pronunciar la paraula “pampallugues” davant seu , perquè el mot pot provocar-li veritables convulsions de rebuig. I la raó d’aquesta reacció, l’entendreu perfectament gaudint de la bona nova comèdia de Cesc Gay, en la qual les pampallugues hi juguen  també de forma encertada  un paper ben significatiu. Ja posats (això ho entendreu també veient l’obra) , no parleu tampoc de tomàquets: com resulta evident només veient el cartell que s’ha utilitzat per fer publicitat d’aquest divertiment, això de disfressar-se de tomàquet diu molt també sobre el personatge que interpreta Arquillué; un personatge que es dedica a l’ofici d’actor, però  que es podria morir d’enveja si comparés la seva trajectòria amb la de  l’Arquillué real.

No repetiré ( tot i que ja ho estic fent) allò que va deixar dit Tolstoi sobre les famílies felices i les famílies desgraciades a la primera pàgina de la seva “Anna Karenina”. Però sí és obligatori constatar que sense famílies felices, desgraciades o ni una cosa ni l’altra, el món de la ficció literària , escènica o fílmica, no seria el mateix. Aquesta ficció es nodreix un i altre cop de les neures, retrets, drames, tragicomèdies , reunions i àpats familiars com no podria ser d’altra forma, amb plena consciència que gairebé tot espectador o espectadora les comparteix d’una o altra manera, i se’n pot identificar ben fàcilment. Si fins i tot qui no té cunyats riu amb els acudits sobre cunyats, és perquè hi ha arquetips universals que funcionen amb la precisió del millor rellotge. I com un rellotge funciona també la comèdia de Gay, que posats a centrar-se en un aspecte de la família, es centra en la fraternitat de vegades no del tot fraternal integrada pels germans. I que , per facilitar-nos la feina, ens deixa clar gairebé des del seu començament quin és l’arquetip al qual respon cadascun dels tres germans que s’han de reunir poc després del pròleg de la comèdia. Un pròleg conduit per una filla única ( la parella del tomàquet) que precisament per això de la seva unicitat, sent molta curiositat i un punt d’enveja envers aquesta mena de reunions de les quals ella , mai no ha pogut gaudir ( o que mai no ha pogut patir, segons com es miri). Disposada fins i tot a rescatar de l’armari el més horrible gerro imaginable per tal que qui el va regalar se senti reconegut i afalagat, aquesta filla única interpretada per Àgata Roca ens fa en cinc minuts un perfil molt ben perfilat de la caracterologia dels dos germans i de la germaneta que avui s’han de trobar per decidir què cal fer amb el pare, que està ja molt gran, i que últimament ha agafat un lleig costum exhibicionista que potser resulta ben indicatiu de com se li envà el cap al bon home. I al llarg de l’hora i mitja restant, els dos germans i la germana ens deixaran ben palès que la cunyada els hi ha sabut prendre molt bé les mides. Si el tomàquet Arquillué ens demostra des de la seva primera aparició que està bens disposats a oferir-nos una nova mostra del seu torrencial talent còmic amb un puntet gamberro, el molt triomfador Lluís Villanueva  tampoc es queda enrere alhora de deixar constància un i altre cop de la seva pretesa supremacia . Això, mentre la germaneta Marta Marco - acostumada a estar sempre tant al mig com el dijous per tal d’equilibrar allò que té difícil equilibri ,encara que sigui pagant el preu de quedar ella mateixa una mica desdibuixada-, intenta marcar una mica de territori... sense trencar cap plat. I com entre els germans i la cunyada tenim a l’escenari un molt notable quartet interpretatiu, i com Gay demostra un cop més –ja ho va fer amb “Els veïns de dalt”- conèixer molt bé els mecanismes del gènere, el rellotge segueix funcionant sense mostrar cap retard, ni avançar l’hora .

Dit això, i després de reafirmar que la festa està garantida, no puc evitar posar-me a filar una mica més prim. I no puc evitar pensar que Gay ha pres aquest cop un camí una mica més fàcil que aquell que connectava els veïns de dalt amb els veïns de baix, deixant en evidència amb la marxa sexual dels uns i la manca de marxa sexual dels altres els desequilibris de totes dues parelles. Com deia abans, els germans d’aquesta reunió responen a perfils ben dibuixats. Però un cop conegut el perfil, tendeixen a repetir-lo sense aportar-li masses novetats, sense mostrar noves vessants dels personatges. Quelcom que sembla estar a punt de canviar quan fa acte d’aparició un llibre que, sense entrar en detalls , es converteix en un element clau de tota la comèdia. Però un cop tenim el llibre damunt la taula, i un cop hem conegut les primeres reaccions que provoca aquest llibre, Gay se n’està d’explicar-nos res sobre el seu contingut, es queda una mica  per dir-ho d’alguna manera en les tapes i en la enquadernació, sense permetre’ns escoltar ni un sol paràgraf, sense mostrar-nos fins a quin punt el que està escrit dins del llibre guarda o no relació amb aquesta família  . D’altra banda, Gay fa un ús potser massa utilitari de la cunyada sense germans, que ens introdueix hàbilment a l’hora de descriure l’ambient que es respira a la cuina on tenen lloc les trobades fraternals, però que resta després massa invisible com a personatge. I no es trenca massa el cap, a l’hora de buscar un recurs que permeti deixar fora un personatge per tal de conèixer la dinàmica amb la que funcionen els altres: l’envia cap a la dutxa, i amb això ja salva la situació. A l’hora de dirigir el seu text, Gay no es talla tampoc , quan es tracta de provocar una rialla i un aplaudiment: sap molt bé que situar de cara al públic l’actor o l’actriu que acaba de deixar anar a bon ritme allò que ens ha de fer riure , i proporcionar-li acte seguit un oportú silenci, garanteix aquesta mena de resultat. I aquest recurs, mostra alhora tant el bon coneixement que Gay té dels trucs de l’ofici, com la calculada mecànica d’una diversió que s’ajusta a allò que podíem esperar d’ella, però mai intenta anar una mica més enllà de la fórmula. I Gay ha demostrat molts cops al cinema, a la televisió i al mateix teatre que té prou talent com per fer-ho.