Entre la nostra dramatúrgia hi ha qui coneix, estima i fins
i tot s’arrisca a provar en el gènere del musical. És el cas de Guillem Clua,
qui ja va demostrar la seva solvència en aquest terreny amb Killer (espectacle
d’èxit que, per cert, ha traspassat fronteres) i ara hi torna amb 73 raons per
deixar-te, una comèdia musical que si ens diguessin que es tracta d’una
adaptació local d’un èxit de l’off Broadway de fa uns quants anys, ens ho
creuríem.
Però als nostres escenaris acumulem prou experiències com per
adonar-nos que conèixer de prop el món del teatre musical no té per què ser
garantia d’un bon espectacle. No és el cas de 73 raons, que s’ajusta als cànons
de comèdia romàntica musical de petit format i tall clàssic amb la única
pretensió de fer passar una estona agradable. I potser per moments s’hi ajusta
massa i tot, a aquests estàndards que el públic català coneix prou bé a través
de títols com Estan tocant la nostra cançó, Amants o el T’estimo ets perfecte
ja et canviaré, amb que els cronistes de torn no deixen de fer-ne constant
paral·lelisme en tant que comparteixen direcció escènica (Elisenda Roca) i musical (Andreu Gallén) amb la darrera producció del títol.
Així, dins dels cànons i sense pretendre anar gaire més enllà, 73 raons per deixar-te desgrana aquella relació actual de
parella urbanita de classe mitja incapaç d’aguantar el desgast del dia a dia. Doble
estranya parella la que planteja Clua per tancar dins d'un mateix marc de convivència. D’una
banda, la d’una noia pija (Mercè Martínez) i un noi indignat (Marc Pujol) que
decideixen viure plegats tan sols unes setmanes després de coneixes entre la
càrrega policial del desallotjament de Plaça Catalunya. I de l’altra, el pare
d’ella (Abel Folk) i la mare del jove (Mone Teruel), que tots dos junts ofereixen els
millors moments de la vetllada.
Al llarg de la funció Clua té prou habilitat com per despertar
en l’espectador aquell moment de nus a la gola sense enviar en orris l’essència
còmica del relat, però qui n’apuntala l’èxit és sense cap mena de dubte el
repartiment. Al marge de que damunt d’un escenari Mercè Martínez és en realitat
nord-americana i ella encara no ho sap, són els quatre protagonistes els qui
sobresurten i de quina manera per damunt d’altres elements com la partitura de
Jordi Cornudella o una escenografia (Ricard Prat i Coll) que no sempre hi juga
del tot a favor a l’hora de recrear diferents espais i que només funciona en
tota plenitud quan l’acció té lloc dins d’un vagó de metro.
El metro, la metàfora del viatge vital amb parades on no saps
si baixar o fer-ne transbordament, és un dels eixos de la funció i alhora
defineix sense pudor on té lloc l’acció. Aquí som a Barcelona. I és un punt a
favor considerar que si als musicals de Broadway rimen “dark” amb “Battery
Park” o “time to spare” amb “Times Square”, aquí “perdem els estreps” quan
arribem a “Lesseps” o considerem que la protagonista no és tan mala “nana” en
arriba a “Fontana”.
