Vols fer bon teatre polític de debò? Doncs, si us plau:
deixat a casa la demagògia adoctrinadora, i no oblidis mai les lleis sagrades
de l’art del “entertainment” que tan bé dominen el grans talents de l’escena
anglosaxona dedicats a aquesta especialitat. És això precisament el que
constatava la revista The Theatre Times
quan va qualificar al seu moment la versió integra d’ A
24-Decade History of Popular Music com “potser la mostra de teatre polític
més astuta i intel·ligent que ha arribat a Nova York des d’Àngels a Amèrica”. I després d’afirmar això, el cronista
justificava amb molt bons arguments el paral·lelisme que acabava d’establir. A
la seva angelical “Gay Fantasia”, Tony Kushner se’n servia de tota mena de
recursos ( l’èpica dramàtica , la pura
al·lucinació , el deliri capaç de treure de l’armari esquelets deixats allà pel
Sistema i ressuscitar cadàvers molestos executats al seu moment en nom del
“american dream”, l’humor irònic amb
petjada jueva , la creuada mormònica camí de Salt Lake City, les emocions a
flor de pell de màxima intensitat ...) per tal de construir un gran fresc teatral
que vinculava directament els estralls causats per la SIDA amb els estrall
originats pel conservadorisme de l’era Reagan; una era Reagan decidida a donar marxa cap en darrera també en
el terreny de les llibertats que s’havien guanyat a pols minories sempre tan
discriminades com ara la minoria gai. Amb la astúcia i intel·ligència a la qual
es referia la publicació novaiorquesa – i amb talent immens, evidentment- Kushner havia sabut com transmetre-li a
l’espectador la forma com la gran plaga de la SIDA havia deixat de ser un tema
de salut pública per esdevenir un tema clarament polític.
Doncs bé, amb astúcia i intel·ligència – i també en el seu
cas , amb evident talent immens- Taylor Mac estava fent per la seva banda i amb
recursos ben diferents quelcom similar al que havia fet dècades abans Kushner.
Posant-se també una mica èpic, Taylor Mac s’havia dedicat durant uns quants
anys a anar revisant el cançoner que conforma l’imaginari musical nord-americà
des dels dies en els quals aquell
Alexander Hamilton convertit ara gràcies a Lin-Manuel Miranda en gran estrella
de Broadway que fa la revolució a ritme de “rap” lluitava contra el rei George
III, fins com qui diu ahir mateix . Tot plegat , havia començat poc a poc amb
petits xous que s’havien anat sumant fins arribar a les maratonianes 24 hores
que indica el títol Però la “malèvola”
intenció de Taylor era anar despullant aquests temes de la seva aparent
innocència , mentre ell anava alhora
canviant de vestuari dècada a dècada amb l’ajut de la desbocada
imaginació del dissenyador Machine Dazzle. I aquest “strip tease” melòdic estava
destinat a deixar ben a la vista els continguts repressors que oculten bona
part d’aquests temes, l’homofòbia i el racisme que s’escolen (subliminalment o
no tant) entre les seves lletres de vegades ben enganxoses , o – per contra-
els missatges alliberadors en clau xifrada que cal saber trobar entre les rimes, o el clar
clam reivindicatiu que deixen anar les composicions més agosarades. Tot,
presentat com sap fer-ho Taylor Mac des dels dies en els quals es movia per
cabarets representatius de l’escena alternativa novaiorquesa : amb tota
l’exuberància Drag Queen de qui coneix perfectament les lleis del “show
business” i ha nascut amb aquell do que només posseeixen les gran bèsties
escèniques sobrades de carisma que poden fer amb el públic allò que vulguin.
Però alhora tenint present – tal i com afirmava a una entrevista publicada per The Washington Post el febrer de 2018-
que fins i tot l’univers Drag ha deixat massa de banda la seva vesant més
radical per esdevenir quelcom força més superficial, més pendent del vestit i
del maquillatge que del missatge . Doncs ningú podrà retreure-li mai a Taylor
no tenir prou cura dels seu vestuari o de com surt maquillat a escena . Però
ningú podrà tampoc mirar festivament cap a un altre costat fent veure que no
percep els dards enverinats que deixa
anar amb espatarrant humor contra el capitalisme salvatge, el discurs trumpaire
i altres variades mostres de la repressió ultraconservadora que avança per tots
els francs , perquè aquests són d’una contundència inequívoca.
Taylor Mac es fa dir judy amb minúscula, perquè de Judy amb
majúscula només en pot haver-hi una: la
immensa Judy Garland. I cal recordar en aquest sentit que s’acaba de celebrar
el 50 aniversari d’aquells aldarulls iniciats a un petit pub gai de Nova York
anomenat Stonewall que van acabant donant-li una empenta decisiva a la
visibilitat de la comunitat LGTB. Doncs
posats a fer memòria sobre uns fets que tenen també el seu merescut bon protagonisme
a l’espectacle de Taylor Mac, cal recordar també que els aldarulls van tenir
lloc el 28 de juny de 1969, poques hores després que la comunitat gai assistís
en massa al funeral en honor a aquesta gran icona gai que era ja llavors i
continua sent Judy Garland ( qui ho dubti, que li pregunti a Rufus Wainwright), morta una setmana abans. Vet
aquí com una vetllada en la qual s’està plorant i bevent en honor a una figura
emblemàtica del “show business” s’acaba convertint en l’acte de revolta en el
qual la comunitat gai li planta cara per primer cop a les forces policials. Vet
aquí doncs com les emocions derivades de l’art de “l’entreteniment” acaben
adquirint una imparable dimensió política, trencant per complert la fal·làcia que equipara “l’entreteniment” amb
l’alienació. I Taylor Mac constitueix una prova aclaparadora més, d’aquesta
fal·làcia.
Taylor Mac afirma en
diversos moments del seu xou que s’ha marcat com a objectiu fer que el públic
se senti incòmode. I potser aquest objectiu li falla: com a mínim al Teatre
Lliure, diria que tothom es va sentir més que còmode; tothom va entrar per
complert i ben a gust en el joc de complicitats participatives que mentre et
proporcionen una diversió il·limitada no perden tampoc mai de vista els seus
objectius diguem-ne que més provocadors. Al cap i a la fi, és o no és quelcom
sorprenentment provocador , acabar un xou com el seu amb una cosa tan nostrada
com ara la tenir a l’escenari una colla de castellers aixecant una torre
humana? Quan abans, castellers i Drag Queens havien conviscut amb tan lúdica
harmonia? Això sí, cal dir-ho ben fort i ben alt: amb l’aperitiu, no en tenim
prou. Volem el banquet sencer. Les 2 hores de festa , no fan altra cosa que
deixar-nos amb moltes ganes de devorar al complert les 24 hores de la versió
integral. Estic segur que si cal recollir signatures per aconseguir que Taylor
Mac torni en pla jornada sencera, totes les persones que vam gaudir, cantar i
ballar amb aquesta primera visita abreujada estem del tot disposades a firmar.
Fins i tot el món casteller, firmaria .
