a 24-decade history of popular music

informació obra



Direcció Musical:
Matt Ray, Domingo Hindoyan
Músics:
Bernice “Boom Boom” Brooks, Viva DeConcini, Greg Glassman, Gary Wang
Intèrprets:
Machine Dazzle, Mariola Membrives (convidada especial), Quim Pujol
Vestuari:
Machine Dazzle
Il·luminació:
Joan Teixidó
So:
Jimin Brelsford
Producció:
Pomegranate Arts
Direcció:
Damiano Michieletto
Sinopsi:

I si expliquem la història d'Amèrica a còpia de música i cançons? Ho fa el protagonista d'un muntatge que no és el que us penseu. A més de música i talent, aquí hi ha plomes, activisme i un ritual que us conduirà a l'èxtasi col·lectiu.

Aquest muntatge farcit de cançons i vestuaris impossibles que, en la versió original, dura 24 hores i inclou més de 246 cançons (entre temes originals i preexistents) recorre la història dels EUA des del naixement del país, l'any 1776, fins avui. Són prop de 240 anys, sí. Esteu disposats a desconstruir-los, reimaginar-los, reinventar-los i recrear-los? Taylor Mac, nom d'un artista que utilitza el mot "judy" (amb minúscula) com a pronom de gènere, ho fa des del 2011, quan va començar a treballar en aquesta producció en un pub de Nova York. De seguida es va veure (sovint en el format abreujat que ara arriba a Barcelona en exclusiva a Europa) per escenaris de tots els EUA. I la història musical de Taylor Mac sobre com es construeixen les comunitats a partir de la lluita conjunta contra l'opressió, destrucció i marginació va acabar convertida en un èxit espectacular. Sí, això és una reflexió profunda sobre els EUA però, també, sobre el món actual en conjunt, una combinació valenta, extravagant i engrescadora de música, activisme i entreteniment, embolcallada en els vestits del dissenyador Machine Dazzle. El públic té un paper actiu en una funció en què acaba sent tan protagonista com el mateix Taylor Mac. El ritual que oficia aquest artista singular és tota una celebració entusiasta de la vida i de la diferència, una cerimònia de masses amb capacitat de transformar-nos l'existència. En aquestes funcions sempre hi ha convidats locals, així que espereu veure sobre l'escenari alguna cara coneguda...

Crítica: a 24-decade history of popular music

16/07/2019

Taylor Mac : l'art de convertir el millor entreteniment Drag en la més contundent càrrega política

per Ramon Oliver

Vols fer bon teatre polític de debò? Doncs, si us plau: deixat a casa la demagògia adoctrinadora, i no oblidis mai les lleis sagrades de l’art del “entertainment” que tan bé dominen el grans talents de l’escena anglosaxona dedicats a aquesta especialitat. És això precisament el que constatava la revista The Theatre Times quan va qualificar al seu moment la versió integra d’  A 24-Decade History of Popular Music com “potser la mostra de teatre polític més astuta i intel·ligent que ha arribat a Nova York des d’Àngels a Amèrica”. I després d’afirmar això, el cronista justificava amb molt bons arguments el paral·lelisme que acabava d’establir. A la seva angelical “Gay Fantasia”, Tony Kushner se’n servia de tota mena de recursos (  l’èpica dramàtica , la pura al·lucinació , el deliri capaç de treure de l’armari esquelets deixats allà pel Sistema i ressuscitar cadàvers molestos executats al seu moment en nom del “american dream”,  l’humor irònic amb petjada jueva , la creuada mormònica camí de Salt Lake City, les emocions a flor de pell de màxima intensitat ...) per tal de construir un gran fresc teatral que vinculava directament els estralls causats per la SIDA amb els estrall originats pel conservadorisme de l’era Reagan; una era Reagan  decidida a donar marxa cap en darrera també en el terreny de les llibertats que s’havien guanyat a pols minories sempre tan discriminades com ara la minoria gai. Amb la astúcia i intel·ligència a la qual es referia la publicació novaiorquesa – i amb talent immens, evidentment-  Kushner havia sabut com transmetre-li a l’espectador la forma com la gran plaga de la SIDA havia deixat de ser un tema de salut pública per esdevenir un tema clarament polític.

Doncs bé, amb astúcia i intel·ligència – i també en el seu cas , amb evident talent immens- Taylor Mac estava fent per la seva banda i amb recursos ben diferents quelcom similar al que havia fet dècades abans Kushner. Posant-se també una mica èpic, Taylor Mac s’havia dedicat durant uns quants anys a anar revisant el cançoner que conforma l’imaginari musical nord-americà des dels  dies en els quals aquell Alexander Hamilton convertit ara gràcies a Lin-Manuel Miranda en gran estrella de Broadway que fa la revolució a ritme de “rap” lluitava contra el rei George III, fins com qui diu ahir mateix . Tot plegat , havia començat poc a poc amb petits xous que s’havien anat sumant fins arribar a les maratonianes 24 hores que indica el títol  Però la “malèvola” intenció de Taylor era anar despullant aquests temes de la seva aparent innocència , mentre ell anava alhora  canviant de vestuari dècada a dècada amb l’ajut de la desbocada imaginació del dissenyador Machine Dazzle. I aquest “strip tease” melòdic estava destinat a deixar ben a la vista els continguts repressors que oculten bona part d’aquests temes, l’homofòbia i el racisme que s’escolen (subliminalment o no tant) entre les seves lletres de vegades ben enganxoses , o – per contra- els missatges alliberadors en clau xifrada  que cal saber trobar entre les rimes, o el clar clam reivindicatiu que deixen anar les composicions més agosarades. Tot, presentat com sap fer-ho Taylor Mac des dels dies en els quals es movia per cabarets representatius de l’escena alternativa novaiorquesa : amb tota l’exuberància Drag Queen de qui coneix perfectament les lleis del “show business” i ha nascut amb aquell do que només posseeixen les gran bèsties escèniques sobrades de carisma que poden fer amb el públic allò que vulguin. Però alhora tenint present – tal i com afirmava a una entrevista publicada per The Washington Post el febrer de 2018- que fins i tot l’univers Drag ha deixat massa de banda la seva vesant més radical per esdevenir quelcom força més superficial, més pendent del vestit i del maquillatge que del missatge . Doncs ningú podrà retreure-li mai a Taylor no tenir prou cura dels seu vestuari o de com surt maquillat a escena . Però ningú podrà tampoc mirar festivament cap a un altre costat fent veure que no percep  els dards enverinats que deixa anar amb espatarrant humor contra el capitalisme salvatge, el discurs trumpaire i altres variades mostres de la repressió ultraconservadora que avança per tots els francs , perquè aquests són d’una contundència inequívoca.

Taylor Mac es fa dir judy amb minúscula, perquè de Judy amb majúscula només en pot haver-hi una:  la immensa Judy Garland. I cal recordar en aquest sentit que s’acaba de celebrar el 50 aniversari d’aquells aldarulls iniciats a un petit pub gai de Nova York anomenat Stonewall que van acabant donant-li una empenta decisiva a la visibilitat de la comunitat LGTB.  Doncs posats a fer memòria sobre uns fets que tenen també el seu merescut bon protagonisme a l’espectacle de Taylor Mac, cal recordar també que els aldarulls van tenir lloc el 28 de juny de 1969, poques hores després que la comunitat gai assistís en massa al funeral en honor a aquesta gran icona gai que era ja llavors i continua sent Judy Garland ( qui ho dubti, que li pregunti a Rufus  Wainwright), morta una setmana abans. Vet aquí com una vetllada en la qual s’està plorant i bevent en honor a una figura emblemàtica del “show business” s’acaba convertint en l’acte de revolta en el qual la comunitat gai li planta cara per primer cop a les forces policials. Vet aquí doncs com les emocions derivades de l’art de “l’entreteniment” acaben adquirint una imparable dimensió política, trencant per complert la fal·làcia  que equipara “l’entreteniment” amb l’alienació. I Taylor Mac constitueix una prova aclaparadora més, d’aquesta fal·làcia. 

 Taylor Mac afirma en diversos moments del seu xou que s’ha marcat com a objectiu fer que el públic se senti incòmode. I potser aquest objectiu li falla: com a mínim al Teatre Lliure, diria que tothom es va sentir més que còmode; tothom va entrar per complert i ben a gust en el joc de complicitats participatives que mentre et proporcionen una diversió il·limitada no perden tampoc mai de vista els seus objectius diguem-ne que més provocadors. Al cap i a la fi, és o no és quelcom sorprenentment provocador , acabar un xou com el seu amb una cosa tan nostrada com ara la tenir a l’escenari una colla de castellers aixecant una torre humana? Quan abans, castellers i Drag Queens havien conviscut amb tan lúdica harmonia? Això sí, cal dir-ho ben fort i ben alt: amb l’aperitiu, no en tenim prou. Volem el banquet sencer. Les 2 hores de festa , no fan altra cosa que deixar-nos amb moltes ganes de devorar al complert les 24 hores de la versió integral. Estic segur que si cal recollir signatures per aconseguir que Taylor Mac torni en pla jornada sencera, totes les persones que vam gaudir, cantar i ballar amb aquesta primera visita abreujada estem del tot disposades a firmar. Fins i tot el món casteller, firmaria .