Durant una calorosa nit d’estiu a Montreal, dos homes practiquen sexe damunt el terra d’una petita cuina. Tots dos es troben entre les restes del que ha estat un sopar romàntic. L’Yves és un prostitut addicte a l’àcid i al sexe que sovinteja les zones de cruising de la ciutat. Claude és un estudiant i un escriptor prometedor que procedeix d’una família respectable. Ell sap que l’Yves és un xapero però aquesta és una situació que troba especialment excitant. Durant l’orgasme, l’Yves agafa un ganivet del terra i talla el coll d’en Claude sense dubtar-ho. Tres dies més tard l’Yves truca a la policia i decideix lliurar-se, encara que també avisa a la premsa. L’escèptic inspector que rep el cas no triga en frustrar-se amb el jove que només accepta que ha comès el crim. L’Yves es nega a revelar el seu nom, la seva adreça o contestar altres preguntes de l’interrogatori. L’inspector creu que el jove vol aconseguir notorietat per l’acte que ha comès, en convocar a la premsa i intenta obtenir per tots els mitjans un motiu coherent per aquest acte tan terrible.
El Teatre Gaudí Barcelona demostra que no només es poden programar comèdies a l’agost amb aquest drama de notable agror. Ja ho va fer, fa uns anys, amb aquell Here comes your man. Atrevir-se amb una peça icònica, estrenada per primer cop en català en un repartiment no mediàtics té un risc afegit. Subvertir la bellesa d’Y. (preferim no desvetllar el nom, com ho fa el personatge durant l'obra) i la seva edat aboca a construir, en realitat, un muntatge que s’hi inspira però que li dóna un tomb. Tot i que els fets succeïssin originàriament al 1967, aquestes noves circumstàncies el vinculen a un estrany segle XXI, incert, aparentment tolerant però en realitat fortament castrador sobre les relacions afectives que discrepen dels canons majoritaris.
Francesc Amaro, amb la traducció de Joan Casas, mouen poc el text. També sembla que, per moments, els personatges no disposin de la tecnologia que correspondria a un jove del segle XXI (amb telèfons intel·ligents que permeti la seva localització judicial, més enllà de la memoria i de la voluntat de transmetre-la a la policia). La peça de true crime s’adiu a la saga dels thrillers teatrals (Al final, les visions, Port Arthur...) i troba el públic ben receptiu després de l'èxit sense precedents de programes com Crims. Aquesta peça, més enllà de la peripècia que flirteja sobre qui i per què anuncia l'assassinat d'una persona a la policia i, a la vegada a la premsa.
Claude, la víctima, havia donat la clau de casa al seu company, un xapero (que sobrevivia prtostituint-se però que també busca el sexe lliurement al bosc i que fortuïtament topa amb l'amor). La persona que ha denunciat la mort del seu amic està desesperat, incapaç d'entendre què ha passat. Amb una notable angoixa per recodar aquell passatge. L'inspector se sent pressionat amb una premsa que vol saber-ne novetats i una narració del jove que té moltes llacunes. El que ell intueix com oblits interessats o fruits dels estupefaents, són forats gratats pel trauma. Arran de la mort del seu estimat, el denunciant sent com si Claude està amb ell, i alhora està en ell (tot i que algú li hagi segat el coll). La resolució, amb un monòleg que fereix per la seva cruesa i les seves contradiccions (fins i tot metalingüístiques), justifica un muntatge vacil·lant, que s'enroca en aspectes menors, en falses pistes. David Òbia es trenca a favor de personatge, mentre que Santi Margarit té el difícil repte de donar focus, d'escoltar activament sense robar l'atenció als moments més dramàtics. La parella, de fet, ja havien intervingut en una peça anterior de Kadiram Teatre, La cosmètica de l'enemic, el 2017 (també amb una notable dosi d'intriga) que havia dirigit Amaro. El drama policíac calibra la profunditat d'un dolor que corsecarà el protagonista més enllà de la darrera rèplica.
