A ciegas

informació obra



Sinopsi:

Aquesta peça de carrer per a tots els públics narra una història sobre els records i la presa de decisions que determinaran el nostre futur. El dinamisme d'aquest duo de ballarins i el joc de la dansa contemporània amb acrobàcies impossibles fan d'aquest espectacle una experiència de 360º per al públic de principi a fi.

Elelei neix el 2019 de la col·laboració entre els artistes Sabrina Gargano (Itàlia) i Rafa Jagat (València). Junts uneixen els seus propis recorreguts de dansa i teatre per crear el seu llenguatge disciplinari. Motivats per explicar històries, preguntant-se el perquè de les coses i per què poden ser assimilades pel públic, creen el 2020 el seu primer treball, A ciegas, premi Festival Mais Imaginarius de Portugal i premi del públic de la 35a International Choreographic Competition de Hannover.

A Barcelona aquest espectacle també es pot veure amb 'Young Blood' de Cía.Arnau Pérez i 'Blue Monday' d'Agnès Sales & Hector Plaza.

Crítica: A ciegas

13/03/2022

Un joc, una intriga

per Jordi Bordes

La companyia Elelei balla el típic joc de descobrir qui és la persona que et tapa els ulls. Un joc infantil que practiquen dos joves i que, provant de desxifrar el físic del que està a l'esquena, es va comprovant la xarxa d'amistats, remuntant fins 15 anys enrere. Com el joc, el moviment és dinàmic i té un cert aire acrobàtic, d'anar coreografiant moviments sense gaire més pretensió, però amb una energia que captura.

La peça està pensada per fer-la a la plaça i contempla situacions a les quatre bandes. Com que el dia de l'estrena es va traslladar a un escenari a la italiana no van poder modificar els moviments, així com les entrades i les sortides. tot i així, diverteix amb la maneres en què la noia no troba la manera de descobrir el rostre del que li tapa els ulls. Fins al final. Ella, per moment, dubta si parla sola perquè el company que li fa la broma és tant reservat que ni parla, quasi ni respira. Fins al punt que ella pensa si no s'ho està imaginant tot plegat. Perquè s'adona que fa anys que manté aquesta espera. Com una Penépole, com una Mirta, cadascuna esperant al seu Godot particular.

La peça té un gir final que aporta profunditat al personatge femení que, fins ara, ha estat obra de cabrioles impossibles, d'un joc acrobàtic inversemblant. Quan es gira, finalment, descobreix el que el públic enriolat no s'imaginava. Potser en els últims 10 segons del treball es percep la densitat de la buidor, la raó inexplicable d'una espera.