A reason to talk

Teatre

informació obra


Escenografia:
Steven Brys, Donald Berlanger
So:
Andrew Claes
Producció:
Mulanga Nkolo, Saskia Liénard
Autoria:
José Saramago
Adaptació:
Jumon Erra
Sinopsi:

Si visiteu Bèlgica, no caldrà que pregunteu gaire abans de trobar algú que conegui la Sachli Gholamalizad. Aquesta actriu, amb les arrels enfonsades a l’Orient Pròxim, protagonitza sèries d’èxit a la televisió, ha actuat al cinema i no és estrany veure-la sobre un escenari teatral. De fet, ella mateixa va crear el seu propi espectacle l’any 2013, aquest A reason to talk, que, després d’haver obtingut premis prestigiosos al seu país, com el Circuit X del Festival de Teatre d’Oostende i d’haver guanyat el primer premi al Fringe Festival d’Edimburg, s’ha vist a la Gran Bretanya, els Països Baixos i el Canadà. I és que l’espectacle segueix ben viu i arriba ara a Barcelona protagonitzat per la seva autora. Ens parlarà sobre les relacions que ha mantingut amb la mare i amb l’àvia. Ho farà utilitzant mitjans diversos segons el personatge de qui ens parli: des d’articles de diaris a enregistraments de vídeo fets a Bèlgica o a l’Iran, passant per fragments de novel·les, paisatges sonors o missatges teclejats. És una creació multimèdia en la qual la protagonista, asseguda davant d’un ordinador des del qual controla el que veiem en unes grans pantalles, ens parla de les mil i una contradiccions i enfrontaments, de les moltes capes que té una relació plena d’extrems. És la història personal de la protagonista, una dona igualment vinculada a dues cultures, amb llenguatges, tradicions i valors força diferents. Però és, a la vegada, una història universal que ens parla, finalment, sobre les sempre complexes relacions que estableixen les mares i les filles de tot el planeta, independentment de la cultura a la qual pertanyin.

Crítica: A reason to talk

25/07/2018

Commovedor joc de miralls

per Jordi Bordes

Una relació mare i filla és incomparable a cap altre. Hi ha unes pors i uns desigs, uns llaços emocionals ben forts que s'han d'anar afluixant perquè tothom pugui créixer de manera saludable. Si la filla i la mare han fugit del seu Iran natal i s'han traslladat a Bèlgica (tot i que el seu destí pretenia ser el  Canadà), les distàncies culturals es multipliquen i fan aquest viatge més dolorós. 

L'actriu Sachli Gholamalizad ho explica amb un dispositiu, aparentment fred, però que sap donar multiplicitat de textures, i punts de vista, de ritmes, que garanteixen una calidesa, una connexió directa amb el públic, tot i que ella sempre estigui d'esquenes i que, per moments, transmeti cants i pensaments en iranià. Des de la incomprensió lingüística, també s'arriba a sintonitzar amb la dificultat d'aquesta relació. a diferència d'Ombra (parla Euridice), la complexitat tecnològica no deixa de tenir una forta sensació´teatral, perquè 'actriu hi és present es commou i interactua amb un aparell que maniobra ella sola.

El seu joc de miralls va derivant en el format (des de presentar fotos familiars, com si fos un àlbum a través de la webcam fins a mostrar imatges de la casa natal o l'entrevista a la mare, encara a Bèlgica) i també en el discurs, cada cop més personal. Són preguntes i retrets, que volen conciliar dues dones adultes que es van ferir pocs anys abans. Són converses que busquen la plena transparència, dir les coses als ulls. Expressar sense voler ofendre però mirant de fer entendre les raons de la mare cap a la seva filla que gaudeix d'una educació molt diferent a la que s'hagués produït si no haguessin sortit de l'Iran. L'actriu exposa el seu jo més íntim, carregat de contradiccions. La filla ja és independent i, ara, el documental li permet apropar-se a la mare des d'un jo format. Ja ha fet el salt de sortir de casa de Mares i filles (David Pintó ho va retratar en clau de musical).