A reason to talk

informació obra



Escenografia:
Steven Brys, Donald Berlanger
So:
Andrew Claes
Producció:
Mulanga Nkolo, Saskia Liénard
Autor:
José Saramago
Adaptació:
Jumon Erra
Sinopsi:

Si visiteu Bèlgica, no caldrà que pregunteu gaire abans de trobar algú que conegui la Sachli Gholamalizad. Aquesta actriu, amb les arrels enfonsades a l’Orient Pròxim, protagonitza sèries d’èxit a la televisió, ha actuat al cinema i no és estrany veure-la sobre un escenari teatral. De fet, ella mateixa va crear el seu propi espectacle l’any 2013, aquest A reason to talk, que, després d’haver obtingut premis prestigiosos al seu país, com el Circuit X del Festival de Teatre d’Oostende i d’haver guanyat el primer premi al Fringe Festival d’Edimburg, s’ha vist a la Gran Bretanya, els Països Baixos i el Canadà. I és que l’espectacle segueix ben viu i arriba ara a Barcelona protagonitzat per la seva autora. Ens parlarà sobre les relacions que ha mantingut amb la mare i amb l’àvia. Ho farà utilitzant mitjans diversos segons el personatge de qui ens parli: des d’articles de diaris a enregistraments de vídeo fets a Bèlgica o a l’Iran, passant per fragments de novel·les, paisatges sonors o missatges teclejats. És una creació multimèdia en la qual la protagonista, asseguda davant d’un ordinador des del qual controla el que veiem en unes grans pantalles, ens parla de les mil i una contradiccions i enfrontaments, de les moltes capes que té una relació plena d’extrems. És la història personal de la protagonista, una dona igualment vinculada a dues cultures, amb llenguatges, tradicions i valors força diferents. Però és, a la vegada, una història universal que ens parla, finalment, sobre les sempre complexes relacions que estableixen les mares i les filles de tot el planeta, independentment de la cultura a la qual pertanyin.

Crítica: A reason to talk

26/07/2018

Tot sobre la meva mare...o potser res, sobre la meva mare

per Ramon Oliver

“Tinc por”. Aquestes son les primeres paraules que ens transmet Sachli Gholamalizad . I ho fa  - així restarà al llarg de tota la representació- d’esquena a nosaltres i de cara a les diverses pantalles i instruments tecnològics dels quals disposa per tal de  fer-nos arribar la seva proposta escènica; una proposta escènica que va estrenar fa ja cinc anys i  que des de llavors ha passejat amb notable èxit i recollint uns quants premis al seu pas per diversos escenaris i festivals internacionals .Gholamalized ens ha rebut d’esquena – encara que en tot moment podem veure el seu rostre a una de les pantalles-   mentre entràvem a la sala mostrant-nos imatges del seu particular àlbum fotogràfic de família. I ara passa a fer-nos una mena de llistat de les seves pors utilitzant com a mitja el teclat del seu ordinador. Malgrat les pors, Gholamalized – així ens ho explica ella mateixa- ha fet totes les coses que calia fer al seu moment: ha donat el primer petó, s’ha fumat el seu primer “porret”, s’ha empassat la primera “pasti” o ha tingut la seva primera experiència sexual més o menys a la mateixa edat que qualsevol altra . Però hagués estat així, si enlloc de viure a Bèlgica –on s’ha convertit en una actriu força sol·licitada- des del cinc anys, hagués seguit vivint a aquella Iran marcada per la revolució integrista de Jomeini en la qual va néixer?

El cas és que quan la petita Sachli tenia cinc anys, els pares , malgrat gaudir segons sembla d’una situació econòmica acomodada, van decidir canviar les comoditats sense llibertat per la incòmoda emigració cap a territoris més teòricament lliures. El pla inicial era anar cap a Canadà, però el destí final va acabar sent Bèlgica. I el pla inicial era que la mare , la Sachli i el seu germanet partissin primer, i el pare acabes de tancar temes pendents a l’Iran i es reincorporés a la família en un curt termini, però finalment aquest curt termini es va convertir en una absència de diversos anys. Així doncs, la mare i els seus fills petits van tenir que seguir el sempre difícil ( i de vegades, mai del tot resolt)  procés d’adaptació a un nou país i a una nova cultura amb força més solitud de la inicialment prevista.

Arribats a aquest punt podríem deduir que la  raó per parlar de la qual parla el títol de la proposta de Gholamalizad està centrada en les dificultats associades a tenir que desprendre’t de les teves arrels originàries per tal d’arrelar-te allà on ara inicies una nova vida sense referents , llocs ni persones on poder buscar aixopluc. I sí, aquest tema està tota l’estona present al llarg de l’espectacle. Però no és en realitat el tema. El tema, el gran tema al voltant del qual gira tot plegat, és el de la difícil, complexa, potser impossible comunicació existent ( o inexistent) entre Gholamalizad i la seva mare. Aquesta mare que va assumir sola amb les seves criatures aquells primers temps de solitud i que amb l’ajut dels diners que li anava enviat el marit , va poder tirar cap en davant el grup familiar. Però alhora, aquesta mare envers la qual Gholamalizad acumula un munt de retrets que segueixen fent molt de mal. Per què , encara que fossin petits, la mare mai els hi va intentar explicar als fills la raó de la seva partida cap a un indret desconegut? Per què , mai no  ha volgut tampoc parlar de debò d’ella mateixa i del que li va suposar emprendre el viatge? Per què ha optat sempre per fingir – la filla n’està segura d’això, d’aquest perpetu fingiment - que està totalment adaptada al seu país d’adopció i és feliç, quan en realitat mai no ha estat feliç?

Doncs totes aquestes preguntes li adreça – de vegades, amb indissimulada agressivitat- Gholamalizad a la seva mare en una llarga entrevista enregistrada que s’acaba convertint en l’eix central de tota la proposta. Una entrevista que, com tot l’espectacle, podria ser vista a priori com un intent de restablir ponts comunicatius; així sembla entendre-ho la mateixa mare .O com a mínim així s’ho vol creure, ja sigui perquè realment necessita intentar apropar unes distàncies que venen de molt lluny, ja sigui perquè – tal i com li retreu la filla- necessita tornar a la falsa zona de confort en la qual no es verbalitzen els conflictes. Però una entrevista que , en el fons, constitueix una prova aclaparadora que en aquest cas, la comunicació és un impossible. 

És realment  “A Reason to Talk” la proposta dolorosament sincera i amb elements catàrtics  que Gholamalizad ens intenta transmetre? No ho acabo de veure així. El cas és que, malgrat restar sempre d’esquena mentre la mare ocupa un gran primer pla, l’actriu i directora és qui controla en tot moment el tipus d’emotivitat que ens vol fer arribar. Cert que a la pantalla veiem el ben il·luminat rostre de la mare, però aquest és un rostre enregistrat que deixa anar paraules enregistrades fa cinc anys. Per contra, el rostre de Gholamalizad , malgrat donar-nos l’esquena i projectar-se en una petita i fosca pantalla, és el rostre que ens transmet en directe els plors, l’angoixa, els dubtes o el punt de ràbia que li provoquen les paraules de la mare. El  patiment existencial que visualitza aquest rostre que sembla quedar-se en un discret segon pla  o les mateixes autoculpabilitats que assumeix Gholamalizad en el tram final del seu psicodrama tecnològic , no deixen de buscar la nostra empatia. Per contra la presència congelada en el temps de la mare , malgrat la proximitat del rostre, està destinada a semblar-nos tan distant com la veu la mateixa filla. I no deixa de resultar clarificador que , quan l’avia pren protagonisme en una únic moment filmat, la cara de Gholamalizad s’ompli d’amorosa simpatia, malgrat que la mare de l’actriu ha deixat anar una informació molt puntual que revela com n’han estat també de conflictives les relacions amb la seva pròpia mare, i reconeix haver pogut finalment perdonar-la . Mai sabrem de que: Gholamalizad no veu oportú o necessari incidir en aquest aspecte.

Així doncs, darrera el en molts  sentits meritori treball de Gholamalizad , em resta a mi certa sensació d’informació un xic manipulada pel mateix mecanisme de l’artefacte escènic del qual  es disposa. Certa sensació d’intent de provocar un impacte emocional callant masses coses o evitant una veritable doble perspectiva sobre els fets. Potser per això mateix la fredor s’acaba imposant a la temperatura emotiva que sembla buscar la creadora. I la repetició de retrets que no avancen cap a un lloc concret, em provoca un cert cansament.