És estiu. La Magda, la senyora gran que viu en un «davants i darreres» de l'Eixample, porta dol des de fa un mes per la mort del seu marit. L'ajuden a tirar endavant els discos de la Núria Feliu, que escolta sempre que pot, i una fotografia del difunt donant la mà a un antic President del Govern. Però ha deixat de cuinar les seves famoses magdalenes, i cada dia rep amb estoïcisme les obscenitats amb què l’home del carrer la insulta quan ella li deixa una propina en passar per davant seu anant cap al supermercat de la cantonada. Encara no sap que l’expresident, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública amb la qual trontollarà tot el món que l’envolta.
Mai no m’ho hagués pogut imaginar. Però gràcies a aquest espectacle de Marc Rosich, ara sé que si alguna vegada Núria Feliu decideix tornar a reprendre amb tota l’empenta la seva activitat artística ( tot i que potser ara el país, no està per a les mateixes musiquetes) i necessita una bona “cover” capaç de practicar l’enganyifa amb l’ajut del playback, pot comptar de totes totes amb la gran Mercè Arànega: amb l’ajut del servei de perruqueria del Nacional, Arànega es transmuta en alter ego de la Feliu. I, d’altra banda, ens recorda fins a quin punt aquesta imatge diguem-ne que “feliuesca” , es va fondre al llarg de dècades amb la imatge d’una certa catalanitat, d’un cert model de mestressa de casa més o menys addicte al pujolisme, més o menys conservadora (amb els seus rampells de disbauxa controlada, per tal de fer realitat l’etern joc entre el seny i la rauxa... i entre la puta i la Ramoneta) sense fer masses escarafalls, més o menys identificada amb aquell miratge de país mític que ni tants sols semblava necessitar de cap mena de independència , perquè el seu imaginari ja el situava més enllà dels límits encotillades de la realitat dependent . Aquell, per cert, era també el país de Les Teresines, feliçment ressuscitades aquests mateixos dies per La Cubana: també la Magda Casals d’aquesta sàtira ( i fins i tot, la seva parentela) en té quelcom de Teresina. Encara que en el seu cas, sigui una Teresina que ha perdut ja del tot ( o potser, no? ; els pares simbòlics, costen més de matar que els pares d’estar per casa) la santa innocència d’altres temps, davant la magnitud del desastre, l’abast de la traïció. Sí, és cert: potser la Marta –ja sabeu de quina Marta parlo- en té més la culpa de tot plegat ( es nota que la Magda, no sent per ella cap mena de simpatia; probablement perquè n’esta un punt geloseta) que el mateix pare/amant platònic. I al cap i a la fi, si ho va fer pels fills , té una disculpa: per un fill , es fa de tot! Però fins i tot així, el desemparament provocat per la confessió de qui va semblar durant molt de temps el més Honorable de tots els honorables, és massa gros com per no deixar-te fet/a un drap !
La Magda – no cal ni dir-ho perquè ho diu el mateix Rosich- en té també quelcom d’aquella insular i inoblidable Obdúlia de Montcada de “Mort de Dama” , presidint des del llit mortuori el seu propi funeral , que és també el funeral de tot un món; quin gran espectacle , el que ens van presentar en aquest mateix escenari Rosich i Arànega en companya de la dama moribunda !Però lamentablement, aquest cop, les coses no funciones pas tan bé. I com les comparacions són tan odioses com inevitables , la comparativa més aviat li juga una mala passada a una proposta que , en gran mesura, es perd per culpa de la desmesura. A Magda Casals, probablement li hagués resultat més escaient un bon monòleg d’una horeta, que una comèdia de dues hores i mitja que de vegades sembla voler agafar embranzida èpica, però que en realitat es queda massa sovint al nivell de l’acudit cassola que no renuncia al tòpic. Un monòleg amb quatre estris escenogràfics capaços de reproduir sense grandiloqüència l’imagineria del pujolisme , hagués resultat més eficaç que aquesta comèdia amb trets esperpènticament tràgics que es mou al ben mig d’un decorat realista que quan menys t’ho esperes, s’enlaire de forma ben poc realista, amb una espectacularitat tan vistosa com inútil : es diria que l’efectisme del moment , no compleix altra funció que la de distreure una mica al personal amb un truc d’aquells que fan patxoca.
Rosich, desaprofita força les possibilitats gairebé sacrílegues del que implica fer una obra sobre la caiguda del pujolisme al mateix espai que un dia, va ser el temple cultural per excel·lència del pujolisme. I per contra, infla sense cap necessitat la presència d’uns personatges addicionals que no passen del simple tret caricaturesc, i que t’acaben fent partícips d’insignificants traumes personals i velles històries d’amor universitari , com si això , fos una versió casolana d’ “Agost” que subsituís els pecats de l’Amèrica profunda, pels de la Catalunya de la Moreneta. Encara que, per sort, cada cop que Arànega recupera el control de l’escenari ( a l’inici del segon acte la seva absència pesa com una llosa ) , ens oblidem una mica de tota la resta... quina gran actriu, aquesta Arànega!