Mai no m’ho hagués pogut imaginar. Però
gràcies a aquest espectacle de Marc Rosich, ara sé que si alguna vegada Núria
Feliu decideix tornar a reprendre amb tota l’empenta la seva activitat
artística ( tot i que potser ara el país, no està per a les mateixes
musiquetes) i necessita una bona “cover” capaç de practicar l’enganyifa amb l’ajut del playback, pot comptar de totes
totes amb la gran Mercè Arànega: amb l’ajut del servei de perruqueria del
Nacional, Arànega es transmuta en alter ego de la Feliu. I, d’altra banda, ens
recorda fins a quin punt aquesta imatge diguem-ne que “feliuesca” , es va
fondre al llarg de dècades amb la imatge d’una certa catalanitat, d’un cert
model de mestressa de casa més o menys addicte al pujolisme, més o menys
conservadora (amb els seus rampells de disbauxa controlada, per tal de fer
realitat l’etern joc entre el seny i la rauxa... i entre la puta i la Ramoneta)
sense fer masses escarafalls, més o
menys identificada amb aquell miratge de país mític que ni tants sols semblava necessitar
de cap mena de independència , perquè el seu imaginari ja el situava més enllà
dels límits encotillades de la realitat dependent . Aquell, per cert, era també
el país de Les Teresines, feliçment ressuscitades aquests mateixos dies per La
Cubana: també la Magda Casals d’aquesta sàtira ( i fins i tot, la seva parentela) en té quelcom
de Teresina. Encara que en el seu cas, sigui una Teresina que ha perdut ja del
tot ( o potser, no? ; els pares simbòlics, costen més de matar que els pares
d’estar per casa) la santa innocència d’altres temps, davant la magnitud del
desastre, l’abast de la traïció. Sí, és cert: potser la Marta –ja sabeu de
quina Marta parlo- en té més la culpa de tot plegat ( es nota que la Magda, no
sent per ella cap mena de simpatia; probablement perquè n’esta un punt
geloseta) que el mateix pare/amant platònic. I al cap i a la fi, si ho va fer
pels fills , té una disculpa: per un fill , es fa de tot! Però fins i tot així,
el desemparament provocat per la confessió de qui va semblar durant molt de
temps el més Honorable de tots els honorables, és massa gros com per no
deixar-te fet/a un drap !
La Magda – no cal ni dir-ho perquè ho diu el
mateix Rosich- en té també quelcom d’aquella insular i inoblidable Obdúlia de
Montcada de “Mort de Dama” , presidint des del llit mortuori el seu propi
funeral , que és també el funeral de tot un món; quin gran espectacle , el que
ens van presentar en aquest mateix escenari Rosich i Arànega en companya de la
dama moribunda !Però lamentablement, aquest cop, les coses no funciones pas tan
bé. I com les comparacions són tan
odioses com inevitables , la comparativa més aviat li juga una mala passada a
una proposta que , en gran mesura, es perd per culpa de la desmesura. A Magda
Casals, probablement li hagués resultat més escaient un bon monòleg d’una
horeta, que una comèdia de dues hores i mitja que de vegades sembla voler
agafar embranzida èpica, però que en realitat es queda massa sovint al nivell
de l’acudit cassola que no renuncia al tòpic. Un monòleg amb quatre estris
escenogràfics capaços de reproduir sense grandiloqüència l’imagineria del
pujolisme , hagués resultat més eficaç que aquesta comèdia amb trets
esperpènticament tràgics que es mou al ben mig d’un decorat realista que quan
menys t’ho esperes, s’enlaire de forma ben poc realista, amb una
espectacularitat tan vistosa com inútil : es diria que l’efectisme del moment ,
no compleix altra funció que la de distreure una mica al personal amb un truc
d’aquells que fan patxoca.
Rosich, desaprofita força les possibilitats
gairebé sacrílegues del que implica fer una obra sobre la caiguda del pujolisme
al mateix espai que un dia, va ser el temple cultural per excel·lència del
pujolisme. I per contra, infla sense cap necessitat la presència d’uns
personatges addicionals que no passen
del simple tret caricaturesc, i que t’acaben fent partícips d’insignificants
traumes personals i velles històries d’amor universitari , com si això , fos
una versió casolana d’ “Agost” que subsituís els pecats de l’Amèrica profunda,
pels de la Catalunya de la Moreneta. Encara que, per sort, cada cop que Arànega
recupera el control de l’escenari ( a l’inici del segon acte la seva absència
pesa com una llosa ) , ens oblidem una mica de tota la resta... quina gran
actriu, aquesta Arànega!
