Marc Rosich és un funambulista de les situacions dramàtiques. Amb un to desacomplexat, atreveix a imaginar-se com van reaccionar les tietes de CiU (gent gran que sempre ha cregut i estimat els valors que projectava Jordi Pujol ) el dia que confessa que la família té estalvis a Andorra, des de dècades. El daltabaix mediàtic i polític d'aquell estiu del 2014 deuria causar estralls en el més profund de la identitat de molta gent. Però Rosich posa la lupa, amb cinisme però sempre amb un punt de compassió, en les dones que sempre havien votat Pujol. La Magda, vídua recent d'un venedor exemplar d'Enciclopèdia Catalana (camaleònica com mai Mercè Arànega), viu un segon dol. I decideix que ha arribat l'hora a aprendre a insultar. A rebel·lar-se.Per a això, convida a un sense sostre malcarat. Aquest representa l'esperit lliure que es desperta, amb la pitjor de les aparences. La subtrama entre el sense sostre i les germanes allarga la peça innecessàriament, no aporta gaire res.
Passarà a ser una dona activa, que decideix (tot i que sigui des del seu deliri) intervenir personalment en aquesta situació de país. Al costat, les filles i la germana es preocupen perquè la confessió no afecti ni a la Via Catalana, ni a les votacions previstes pel 9N, ni tampoc a què perilli l'herència. De fons, constant, la música de Núria Feliu. L'altre gran puntal de la protagonista. La Magda troba tots els seus estats d'ànims en el repertori de boleros i estandards de jazz de la cantant amb geganta de Sants.
Rosich insisteix amb una tendresa difícil d'aconseguir a partir de repertori popular Ja ho va fer amb aquell De Manolo a Escobar o amb el recent Que fue de Andrés Villarrosa? Ara fa un gir més al tirabuixó i salta de la cançó espanyola a la catalana nostrada,aparentment moderna. L'humor té més tall perquè ataca als fonaments de la identitat catalana. El contrast de tota la peça és el Rafa, el sensesostre que ensenyarà a insultar a la Magda i també l'ajudarà a escriure unes cartes sinceres al seu "Apreciat Jordi (Pujol)". La sorpresa de l'espai és notable en l'arrencada del deliri. L'alçada del pis enxovat es multiplica fins a tenir una semblança d'una església gòtica, sense perdre mai aquell brut de les parets, les rajoles passades de moda i una imatgeria caducada (amb rajola d'"Aquí hi viu un català", inclosa).
La valentia de Rosich ve respaldada per la valentia d'un TNC que s'atreveix a furgar als que van propiciar la construció (Marta Ferrussola i Pujol, entre d'altres). Les ideologies de cada personatge s'intueixen (queden fora de joc, per raons òbvies, C's i el PP). El joc de perruques i d'exagerar tant l'escena evoca a un teatre molt centroeuropeu, tot i que les referències a casa (la política domèstica) son ben bé identificables al país de la senyera. Rosich fa escarni però no ridiculitza. El patetisme dels seus personatges és, alhora, heroic. Els fantasmes sempre diuen les grans veritats. Aquestes magdalenes, cuinades en directe, tenen un punt molt amargant, que les fa insòlites.
