A tots els que heu vingut

informació obra



Intèrprets:
Mercè Aránega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Carles Gilabert, Àurea Márquez, Mireia Pàmies
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Ariel Vallejos
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudant de direcció:
Montse Butjosa
Vídeo:
Francesc Isern
Assesor de moviment:
Roberto G. Alonso
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Noël Coward
Traducció:
Cristina Genebat
Sinopsi:

És estiu. La Magda, la senyora gran que viu en un «davants i darreres» de l'Eixample, porta dol des de fa un mes per la mort del seu marit. L'ajuden a tirar endavant els discos de la Núria Feliu, que escolta sempre que pot, i una fotografia del difunt donant la mà a un antic President del Govern. Però ha deixat de cuinar les seves famoses magdalenes, i cada dia rep amb estoïcisme les obscenitats amb què l’home del carrer la insulta quan ella li deixa una propina en passar per davant seu anant cap al supermercat de la cantonada. Encara no sap que l’expresident, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública amb la qual trontollarà tot el món que l’envolta.

Crítica: A tots els que heu vingut

08/04/2017

Que passi l'aire, que passi l'aire!

per Andreu Sotorra

«Que passi l'aire, que passi l'aire!», crida l'ànima en pena de la vídua Magda Casals de Clarà, mentre la seva germana, les dues filles, la néta i el pòtol que la vetllen obren les galeries del pis de l'Eixample i, en una sorprenent sessió pseudoespiritista, tenen el privilegi de parlar amb la difunta, fulminada per un infart just la diada de l'11 de Setembre del 2014, quan tots els de la família amb la samarreta vermella o groga ja eren a la Via Catalana, la V baixa. La Magda va fer l'últim badall en rebre i llegir la falsa resposta epistolar de l'expresident Jordi Pujol a la seva rècula de cartes, escrites a mà amb l'ajuda del pòtol acollit a casa, refermant al president l'amor platònic i patriòtic que sempre havia sentit per ell, i reclamant-li, a canvi, que s'expliqués, per respecte als qui sempre havien confiat en ell, sobre les acusacions de corrupció a partir de la presumpta herència de l'avi Florenci. (...)

Marc Rosich ha fet una obra d'arrels costumistes. No hi falta res. I perquè el costumisme no s'aigualeixi amb un realisme escènic que hauria estat mortal, ha caricaturitzat els personatges —algun gairebé d'estil «Teresines» de La Cubana— i ha revestit el muntatge de tota la simbologia pujolista concentrada en una família de classe mitjana de l'Eixample esquerre (...)

Marc Rosich ha dividit l'obra en dos grans actes. El primer (60 minuts) es pot dir que és pràcticament un monòleg de la protagonista, Magda Casals de Clarà, que l'actriu Mercè Arànega eleva a la categoria de gran discurs des del registre popular i que serveix per conèixer la història del seu matrimoni i la seva trobada fortuïta amb Jordi Pujol i Marta Ferrusola davant la torre de la Cerdanya, quan la parella viatjava amb el seu dos cavalls. És un primer acte emparat per la banda sonora exclusiva d'algunes de les peces de la cantant Núria Feliu —un altre símbol vivent del pujolisme— i alleujada amb les pauses de les fugaces intervencions del pòtol Rafa (l'actor Carles Gilabert), l'home de la barba bruta, els parracs i el carro del súper carregat d'andròmines, que ha pujat al seu pis on es quedarà sota la incomprensió de les dones que envolten la recent vídua. En el segon acte (75 minuts després d'un entreacte), l'obra pren tot un altre caire, més dramàtic, més purament teatral, per conèixer el perfil de cadascun dels personatges, la seva relació, els seus fantasmes, i per avançar progressivament, de sorpresa en sorpresa, cap al desenllaç tan esclatant com esperançador que esmentava de bon principi: «Que passi l'aire, que passi l'aire!»

Cal que els espectadors no es refiïn, en el primer acte, del paper d'aparent comparsa que fa el pòtol Rafa. És ell qui en el segon acte porta el timó dels esdeveniments. Primer perquè la vida és plena d'atzars i el món és molt petit. Després, perquè Rafa acaba representant el personatge frustrat, estudiant, activista, escriptor, que entre les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat havia de canviar el món per cruspir-se'l. I també perquè acaba sent el contrast entre el vell anarquista d'esquerres que és l'únic que entén la revolta i el despertar de la vídua Magda Casals de Clarà com una altra anarquista, que aprèn a insultar i dir renecs, però de dretes.

Hi ha en aquest personatge estrany, una connexió referent amb la literatura contemporània. Hi veig, en part —feliç coincidència, en tot cas—, el personatge del rodamon de la novel·la «L'edat de ferro», del sud-africà John Maxwell Coetzee, on la protagonista, la senyora Curren, que pateix un càncer terminal, s'enfronta a la solitud i tot canvia a partir que acull a casa seva el rodamón que dormia al jardí. És amb la seva ajuda que escriu una carta —també una carta com la vídua Magda fa a Jordi Pujol— a la seva filla, que fa temps que no veu.

«A tots els que heu vingut» és una obra agredolça, malgrat la dolçor simbòlica de les magdalenes, plena d'humor, divertida, satírica sense voler fer mal, enginyosa i de discurs lingüístic molt calculat: l'àvia Magda, amb uns justificats barbarismes de rigor de la seva generació; la filla gran Clara, amb un català correcte que retreu les errades de les altres, sobretot les de la seva germana; i la néta Jana, amb un argot entre xava, bleda i catanyol, una opció que és també una simbologia de l'evolució de la llengua: naixement, creixement i eutanàsia. El mateix naixement, creixement i eutanàsia que representa l'escenografia de Sebastià Brosa, que passa del kitsch inicial a la levitació per mostrar el fetitxisme pujolista, la Moreneta o la rajola amb la inscripció "aquí hi viu un català", fins al parquet que s'arrenca a mitges sota les ordres de la vídua Magda i l'escarpa geganta del pòtol Rafa, i que descobreix part de la rajola hidràulica típica dels pisos modernistes de l'Eixample, per retrobar l'ànima del passat, l'origen perdut que es recupera com la flaire de les millors magdalenes de la infància. (...)