Abans

Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
Daniel J. Meyer
Direcció:
Daniel J. Meyer, Ferran Audí
Intèrprets:
Laia Pellejà , Marc Pociello
Producció:
Cristina Ferrer
Autoria:
Dag Norgaard
Sinopsi:

Proposta única de la companyia Descartable teatre que ens proposa un recorregut emocional per la realitat de dos germans que, a partir d’uns fets, tiren endavant, cada un d’ells a la seva manera. L’obra inclou un projecte de donació de roba, combinant així teatre i projecte social. Així doncs, aquesta roba es repartirà entre la gent més necessitada, acció que durà a terme Roba Amiga, col·laboradora en el projecte.

Crítica: Abans

11/03/2016

La crua realitat

per Toni Polo

La idea és convertir el carrer (si més no, els passadissos de les Galeries Maldà) en un escenari real on se’ns explica una història tan verídica i tan propera com ens la volen far veure i amb una tesi molt clara: la pobresa extrema (acabar vivint literalment al carrer) és molt més propera del que ens puguem arribar a imaginar.

Ens ho explica la Laia, que arriba a una cantonada de les galeries i se sincera amb la gent. Directament. Potser massa directament. Vull dir, explicant tot el que li ha passat: ella estudiava, era feliç amb la seva família, sortia de farra amb els companys... fins que tot es va començar a tòrcer; va morir el pare, va haver de deixar els estudis, es va suïcidar la mare, el germà va marxar a Escòcia, ella va quedar-se al carrer. En la segona part, el germà ens rebrà a Edimburg, a casa seva, aparentment feliç, i també ens ho explicarà tot.

És una aposta arriscada que no acaba de funcionar.Més que una obra de teatre és la narració d’una història que no dóna peu a la interpretació dels fets per part del públic. Ens ho expliquen tot. De fet, el que la funció pretén és, precisament, posar-nos davant dels morros una persona com qualsevol de nosaltres, que ens explica històries com les hem viscut tots quan teníem vint anys. Una noia que vivia com qualsevol noia de classe mitjana de Barcelona. Ens posa davant d’un mirall. Aquest mirall, però, en algun moment, es trenca. Li ha passat a la noia. A nosaltres no. Per què? Per sort, per estadística, per caprici del destí... Un destí cruel que la fa “caminar i caminar fins que no té cap altra opció que buscar als contenidors”.

Una obra de lluita contra aquest destí miserable, contra l’oblit, contra el passat, contra el futur. Una lluita entre qui queda sepultat en la misèria i qui vol oblidar el passat (potser sense aconseguir-ho). Una lluita contra qui no sap, no vol o no pot lluitar.

Els espectadors són pregats de portar alguna peça de roba usada per donar-la a la gent del carrer. És una altra manera de demostrar-nos que això no és només teatre, és la (crua) vida de tanta gent.