Si aquest espectacle s'hagués presentat en una galeria d'art o un espai polivalent d'activitats multidisciplinars artístiques diríem, sense cap mena d'escrúpol, que és una performance. Però com que s'ha estrenat dins de la programació de final de temporada del TNC i, a més, sota el paraigua del Grec 2017, el qualificatiu es pot mal interpretar.
Però sí que cal advertir que, malgrat el punt de partida de l'obra —la pel·lícula «Teorema», del 1968, de Pier Paolo Pasolini, amb Silvana Mangano i Terence Stamp, entre altres intèrprets, i música d'Ennio Morricone—, la versió teatral que n'ha fet el dramaturg Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981), establert i relacionat amb el sector teatral català, i que ha adaptat al català el director Albert Arribas (Blanes, 1981) té realment molt de performance i, malgrat això, manté l'equilibri just entre el contingut textual de caire críptic i aire intel·lectual —combinatòria de Pier Paolo Pasonili, Walter Benjamin i textos bíblics— i la posada en escena, amb un cert ús i abús del farciment d'utillatge i maquinària escenogràfica, però també amb una mesurada direcció d'actors que la trama ha deixat que actuïn gairebé en solitari, amb pastilles idònies per a cadascú d'ells —amb breus minimonòlegs— però també en "solidaritat" amb el conjunt de la companyia.
Els espectadors són rebuts al vestíbul de la Sala Petita del TNC i transportats pels budells del ventre del teatre —escales interiors i magatzem— fins a l'escenari de la sala convertit en l'espai de grades i, en conseqüència, l'espai habitual de grades, convertit en el pla de l'escenari. Aquesta inversió dels papers sempre resulta teatralment eficaç perquè els espectadors tenen la sensació que són ells els protagonistes i que es troben amb una posició de «voyeurs» del que passa davant seu, com aquells que, amb un telèfon mòbil, espien i enregistren algunes escenes des de darrere la persiana del balcó de casa —com s'enregistren actualment escenes que sí que són qualificades de debò d'«actes obscens en espai públic» com el recent vídeo domèstic "pornolight" d'estiu de la Barceloneta— i aquesta posició marca també una línia fronterera entre espectadors i intèrprets que indica que, posats a fer, es poden trencar totes les convencions.
Davide Carnevali i Albert Arribas en trenquen algunes i algunes altres els acosten al teatre visual, de gest, mal anomenat contemporani i més mal anomenat encara, internacional. A «Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d'esperar l'adveniment del messies)» no hi ha sobretitulat, però sí que hi ha multicopista gegantina amb rotlle de paper de grans dimensions que durant els vuitanta minuts de l'espectacle de sala –temps moderat i adequat— van reproduint alguns fragments impresos sobre la manera de reconèixer l'adveniment del messies, fins a quatre vegades (diguem-ne també "actes" per mantenir el rigor teatral).
Per entrar en situació, un àngel (l'actriu Antònia Jaume), sobre la teulada, en un català de les Illes, recorda la temptació del Dimoni sobre el Messies des de la muntanya, retraient-li quina mena d'homes i dones ha acabat portant al món. A partir d'aquí, el que representa la versió catalana de la família burgesa de mitjan segle XX de «Teorema» s'esmicola a peces amb la presumpta arribada del Visitant (el messies) i va esquarterant psicològicament cadascun dels personatges pasolinians.
I aquí és on cal remarcar la feina actoral de cadascú: la del pare i també empresari (l'actor Oriol Genís) en una escena de "multiestriptís" espectacular que el fa aparèixer gairebé com un Michelin per l'acumulació de peces de roba; la de la mare (l'actriu Màrcia Cisteró) en un dictat d'una carta a la serventa i regidora de l'espectacle amb un reguitxell d'impromperis i insults esplèndid que acaben en clau musical, des de la plataforma del muntecàrregues, amb un esgarip gairebé propi de les performances de Carles Santos; la de la filla (Mònica Almirall) amb el seu soliloqui sensual sobre la fidelitat al seu promès que no és com tots els altres homes i la baixada pel congelador fins als inferns amb la tradicional trapa que tant ha marcat la professió teatral catalana després de la tradició d'«Els Pastorets»; la del fill (Sergi Torrecilla) convertit en grafiter en directe amb la sentor de l'esprai que s'escampa per la sala; i la de la serventa (la figurinista i escenògrafa Sílvia Delagneau) que, a banda de fer també d'actriu i estar present sempre a l'escenari, ha dibuixat un espai on hi ha des de una caseta d'eines de jardineria, a una mànega de reg, un congelador que engoleix la filla de la família, la taula de la família amb vaixella de fang que acaba feta miques a cops de paella, el muntacàrregues per dominar l'acció de la multicopista des de les altures, una tenda de campanya de camps de refugiats, un hivernacle convertit en estable ple de bales de palla, dipòsits industrials d'aigua, desenes i desenes de cartrons d'ous —atenció a l'ou dur amb la closca amb grafit que s'emporta cada espectador a casa—, i un forn industrial amb les tiges giratòries roents que preparen uns quants pollastres a l'ast, a més d'efectes hidràulics i algunes peces de figurinisme de caire surrealista que en algun moment musical semblen una paròdia dels xous dels macroconcerts de la marca Björk, salvant totes les distàncies, esclar.
I la cosa no s'acaba aquí perquè quan truquen a la porta de la sala —¿com si de debò encara s'esperés l'adveniment del messies?— i es fa la llum al fons, als espectadors encara els queda un altre recorregut per la resta dels budells i el ventre del teatre, on podran veure algunes de les peces d'utillatge que han servit i serveixen quan es reciclen per a escenografies del TNC, la multitud d'aparells i focus per a cadascun dels escenaris i els intríngulis sempre amagats de la tècnica per acabar novament al vestíbul de la Sala Petita on els intèrprets (encara personatges) de la companyia conviden a participar en un karaoke —molt bé, Marc Rosich o Mont Plans, el dia de la meva funció!— acompanyat de bidons de cervesa fresca —gentilesa de l'Estrella Damm de rigor— en un epíleg estrany i difícil de relacionar amb l'espectacle que no saps ben bé si vol ser també un «acte obscè en un espai públic», aquest apte per a tots els públics, o una mena de fi de festa de temporada que el TNC celebra amb dades d'ocupació altes (85% llarg) mentre espera, segurament, el seu «adveniment del messies» en forma de pressupost per poder tornar a aixecar el teló sense que hagi de revendre o empenyorar part de l'utillatge del magatzem als veïns dels Encants de les Glòries.
