Actes obscens en espai públic

Teatre | Nous formats

informació obra


Direcció:
Albert Arribas, Sergi Belbel
Dramatúrgia:
Davide Carnevali
Intèrprets:
Antònia Jaume, Màrcia Cisteró, Mònica Almirall, Oriol Genís, Sergi Torrecilla
Escenografia:
Sílvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Ignasi Camprodon
So:
Lucas Ariel Vallejos
Producció:
Maria G. Rovelló, Teatre Nacional de Catalunya, Centaure Produccions
Autoria:
Jordi Galceran
Sinopsi:

Davide Carnevali, dramaturg italià arrelat a Barcelona i amb una àmplia trajectòria internacional, guardonat al seu país amb el premi nacional de nova dramatúrgia, ha acceptat l’encàrrec del Teatre Nacional d’enfrontar-se a la força trencadora del Teorema pasolinià amb l’ànim de qüestionar l’autèntica capacitat política —transformadora— del gest artístic i la renovació dels codis lingüístics.
Carnevali ha reobert l’obra i l’ha posada en contacte amb les seves fonts, les escriptures sacres; procurant instaurar alhora un nou diàleg amb la contemporaneïtat. Això no significa que l’obra parli una llengua planera, ben al contrari: es tracta de polemitzar amb l’estètica i el llenguatge d’avui, tal com volia Pasolini per al seu Teorema fa cinquanta anys.

Crítica: Actes obscens en espai públic

16/07/2017

Un espectacle laberíntic

per Iolanda G. Madariaga

L’obra cinematogràfica Teorema (1967) de Pasolini dona lloc a dues propostes molt diferents dins aquest festival Grec. La de Davide Carnevali (a la sala petita del TNC) és una particular dramatúrgia sobre el guió original que va esdevenir posteriorment una novel·la. Davide Carnevali en estreta col·laboració amb Albert Arribas, han sembrat l’obra original d’imatges oníriques moltes d’elles procedents de l’imaginari cristià catòlic. La família protagonista se’ns presenta al complert a escena, amb minyona inclosa. Per arribar a aquest espai escènic, els creadors de l’espectacle ens fan passar per les parts menys nobles del gran temple dedicat al teatre que és el TNC. Magatzems i passadissos on s’amunteguen material elèctrics i restes escenogràfics empolsinats; una forma subtil de fer al·lusió al neorealisme particular que s’atribuí a l’artista italià. El laberíntic accés dona pas a un espai escènic en construcció. Un amuntegament d’objectes amb algun espai que recorda una cuina o un menjador... la resta, mecanismes per a mudances, contenidors, maquines industrials... És en aquest espai desballestat que tenen lloc les intenses passions que es deslliguen a Teorema. La família espera el qui ha de venir, l’adveniment del Messies. El Messies es presenta com un querubí (amb quatre ales) que haurà d’enfrontar, un a un, tots els membres de la família amb la seva pròpia soledat. La gran impressora (plotter) en la part superior del teatre ens parla d’aquest adveniment i del seu significat des de diferents perspectives. Res és fàcil ni evident en un muntatge que, malgrat voler lligar l’obra de Pasolini amb la crisi econòmica i de valors que pateix el món actual, remet a uns referents que ens sonen molt llunyans. Pare, mare, fill i filla hauran de sucumbir al visitant que es transformarà en un àngel d’ales negres. Costa entrar en aquest complex univers tot i les interpretacions excel·lents de tot l’elenc. A pesar de les inquietants imatges que es generen, la connexió de públic amb els personatges es fa difícil. Malgrat aquesta dificultat, l’espectacle compta amb interessants troballes, ja hem mencionat la forma diferent d’accedir a l’espai escènic; l’espectacle també té un final insospitat on la interacció amb el públic és fonamental i un epíleg molt especial amb cites directes de l’Apocalipsi segons Sant Joan.