Presentem la peça DANCE, creada per Lucinda Childs i interpretada pel Ballet de l’Opéra de Lyon, acompanyada del solo de recent creació de Childs, ACTUS… en un programa doble de 65 minuts de durada.
ACTUS…
Vaig treballar en estreta col·laboració amb Noellie Conjeaud al Ballet de l’Opéra de Lyon com a coreògrafa de DANCE i de La Grande Fugue. La vaig escollir per reemplaçar-me en el solo de la pel·lícula DANCE de Sol LeWitt, creada el 1979. Estic molt feliç de crear Actus… per a ella, amb una versió per a piano de la cantata sagrada Actus Tragicus de Johann Sebastian Bach, que està inspirada en el desig humà de trobar significat en esdeveniments caòtics. El solo, que ret homenatge a la increïble valentia del poble ucranïnès, es presenta aquí amb alguns extractes de les meves obres en silenci (Lucinda Childs, desembre de 2022).
DANCE
Aquesta peça es considera un dels punts culminants de la dansa postmoderna, un corrent minimalista que despulla la dansa del virtuosisme per confiar només en el llenguatge intrínsec del cos. Primera gran col·laboració de Lucinda Childs amb el compositor Philip Glass, Dance va ser la seva primera gran obra; interpretada per disset ballarins, la dansa i la música formen un flux en el qual, en paraules de Childs, l’espectador «desitja introduir-se». A l’escenari es projecta alhora la pel·lícula original de Sol LeWitt (que s’ha tornat a rodar especialment amb els ballarins del Ballet de l’Opéra de Lyon), la qual cosa produeix una escissió hipnòtica entre l’escenari i el fons.
Més de 40 anys separen les coreografies d'Actus... (2022) i Dance (1979). En canvi, se'ls hi reconeix una columna vertebral evident: La dansa de Lucinda Childs, una coreògrafa indiscutible a nivell internacional des de finals dels 60 i que, fins ara, havia estat massa obviada a Barcelona. Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, es reconeix filla d’una visió de la dansa geomètrica, que busca un moviment virtuós alhora que convoca a la casualitat perquè espetegui l’emoció.
Peter Brook entenia que la forma mínima d'entendre el teatre era quan "un home camina per aquest espai buit mentre algú altre el mira”. Childs sembla jugar-hi fins al límit a Dance perquè quatre quartets van creuant l'espai contínuament, sense tocar-se, llançant el salt cap al públic, com provant d'evitar de tocar el terra (i fer-ho només amb es peus) i d'evitar cap contacte amb els altres ballarins. L'acció sembla molt similar però varien els components i també la combinació amb una imatge sobre un tul que, ara retransmet en pla fix, ara en travelling i juxtaposant imatge per sobre dels ballarins o bé combinant a l¡'acció antagònica. Una dramatúrgia cinematogràfica complexa en què també es juga amb els quadres picats i els plans.
La música encomanadissa de Philip Glass hi aporta un joc que s'encadena com els Capricis de Paganini (que Margarit els va integrar en una coreografia homònima (Capricis, 2013) o Malpelo ho reelabora a partir de le les Variacions Goldberg, de Bach. El solo d'Actus... manté la tensió vertical i, aquest cop sense sortir de l'escenari buit creua dues línies secants marcades a partir d'una il·luminació ben delimitada. Potser, per fi, el peu reconeix el terra, arrossegant-els dits en les passes cap a endavant o dibuixant un arc invisible al terra. O quan la ballarina toca amb el genoll al terra. Són detalls mínims (potser casuals) però que marquen, per fi, la descoberta del pla horitzontal.
Fins al dia 11, al Mercat de les Flors es ret un homenatge a una coreògrafa, encara activa i que ha dipositat tot el seu arxiu al Centre Nacional de la Dansa de Pantin (Fança). Aquesta setmana, Childs ha assistit discretament en un segon pla a la conferència (dreta en un lateral de les grades de la Sala Pina Bausch). També en bona part de les entrevistes al documental de Patrick Bensard (en què es feia evident la devoció cap a ella de Bob Wilson o el músic Philip Glass) responia dreta, hieràtica. La coreògrafa sembla rebutjar protagonisme i, sobretot, cadires. Se sent més a gust presentant-se dreta. com ho és la seva dansa.
Childs va quedar atrapada de la dansa contemporània gràcies a l’aparició de la dansa expressionista de Mary Wigman, segons la conferència de Lou Forster. Una deixeble d’aquesta ballarina, Hanya Holm, hi posaria una escola a Nova York als anys 40. Mentre Childs jugava amb el mirall d’un quartet que es desplegava entre projeccions i amb un temps i moviment mil·limetrat (El Ballet de Lió el va rescatar el 2016), Pina Bausch revolucionava amb la dansa teatre i el seu Cafe Muller, un joc de cadires i personatges que narren un ambient, Childs opta pels cossos que traspassen l’espai, àgils, sense tocar-se. La dansa de Childs vol ser aèria, amb una geometria que mai és igual.
