Sovint el Cabaret és considerat com a subgènere, com un art menor, trivial, superficial i lligat única i exclusivament a l’entreteniment, a passar una bona estona amb cançonetes i coreografies on els intèrprets van més o menys lleugerets de roba. Sovint també confonem el Cabaret amb un altre gènere, el dels musicals que desenvolupen la seva acció a un Cabaret.
Evidentment, el Cabaret pot esdevenir teatre, música i és entreteniment i pot ser superficial, i de vegades els seus intèrprets canten i ballen lleugerets de roba, però el Cabaret va molt més enllà de tot això. El Cabaret és l’espectacle complet, total. Per la barreja de disciplines, per la flexibilitat en l’estructura dramàtica, per la interacció amb el públic i per moltes altres raons, el Cabaret esdevé el vehicle idoni per a la denúncia, per parlar de temes prou importants per a ser tractats amb ironia i humor. És el mirall on reflectir la societat que el mira i el consumeix.
Però no podem obviar que és un gènere poc visitat, gaire estès, i per desgràcia, no massa ben considerat i, en força ocasions reservat a nostàlgics o a creadors una mica demodés com el de sota signant.
Per això, quan em van venir a buscar per muntar un Cabaret per a un grup de joves (molt joves!!), va ser com si hagués tingut una aparició Mariana, un miratge enmig del desert, una revelació!
Però, de seguida em va envair un neguit, de què aniria aquest Cabaret? Què els interessa als joves? Què els motiva? Què els preocupa? Què reivindiquen? De què volen parlar?
La meva sorpresa ha estat constatar que, malgrat la diferència d’edat, els temes que ens preocupen són els mateixos i que aquest jovent es compromet, reivindica i es fa sentir, i que ho fa, ho vol fer, amb un Cabaret!
Per tot això, “Agárrate!” (el nostre Cabaret) va de masclisme, de feminisme, de l´heteropatriarcat, de la “maternofilialitat“, d´allò masculí, d´allò femení, del heterosexualisme, del homosexualisme, del bisexualisme i de tots els altres ismes sexuals; d’allò lleig i allò bonic, de la mirada, de l’amplitud de mires, de les fantasies, del cos, de la societat en què vivim i de la societat de què venim, de la llibertat que reclamem, i de la que desitgem. “Agárrate! ” va de la vida!
Roberto G. Alonso
Roberto G Alonso fa un veritable mostrari sobre el cos i la llibertar en aquest espectacle de cabaret. Ho aborda des de tots els camps possibles, fins i tot arribant a una certa paradoxa. Perquè arriba a denunciar la cossificació dels cossos, la bellesa normativa, fent ús de llenceria fina i postures insinuants. Ho fa amb un equip de vuit intèrprets que juguen tots els papers de l'auca. Es percep que és un treball final perquè la peça és molt equilibrada (tothom té el seu solo i moment de glòria) i perquè es deuen haver provat moltes opcions fins al resultat final de cada escena. Un exercici que es pot fer durant la formació però que, sovint, les presses de la cartellera, no ho permeten fer a l'escena professional.
Dèmei qne roberto G Alonso és un consumat coreògraf i investigador dl tema. Des del seus Cabaret 13. O des dels divertits i frapants Laberint striptease. O signant el moviment (i actuant) a L'emperadriu del Paral·lel. L'autor també ha indagat en la profunditat de la sexualitat reprimida (que també emergeix en aquesta peça en forma de manaments franquistes o reivindicació del sexe lliure) a La fragilitat dels verbs transitius.
Agárrate té un cert aire almodovarià. D'una llibertat extrema en un entorn de repressió o menysteniment per tot alklò quie no és normatiu i convencional. La mirada a l'art (masculinitzant), els desigs dels cossos, el joc eròtic i de caràcter còmic es troben en una peça que, amb tantes arestes a cobrir, acaba resultant desigual. Brilla, això sí, en la seva coreografia i els seus números musicals (en què molts intèrprets toquen al piano, al violí o la flauta travessera!). Hi ha la valentia de vuit cossos, això sí, un per cada lletra del títol. Per cert que la paraula Agárrate que queda palplantada al fons de l'escena, com si fos l'alternativa les escales i les cortines llampants dels teatres de destape del Paral·lel. Semblava que, en qualsevol moment, farien l'apoteosi final vestint només la lletra i ballant-la amb molta intencionalitat eròtica. En realitat, no cal. Ja han esplegat tot l'erotisme amb les cadires de fusta de Cabaret, bevent llet des d'una ampolla o en una mena d'orgia sensual-còmica a l'arrencada.
