Ahora todo es noche

Teatre

informació obra


Direcció:
Paco de La Zaranda, Mar Gómez
Companyia:
Teatro inestable de ninguna parte
Intèrprets:
Gaspar Campuzano, Enrique Bustos, Francisco Sánchez
Il·luminació:
Eusebio Calonge
Escenografia:
Paco de la Zaranda
Coreografia:
Mar Gómez
Sinopsi:

Es van tornar invisibles, tan acostumats com ja estem a veure'ls, dormitant als vestíbuls de les estacions i aeroports, remenant en els contenidors d'escombraries, fent cua als menjadors benèfics... Els veiem tan llunyans i amb prou feines la quantitat d'una mensualitat ens separa d'ells. Els llançats per la borda de les seves destinacions, els nàufrags a la foscor d'un món hostil. De vegades en silenci creuen la nostra consciència, encara que els evitem com el petó del leprós, perquè la seva pobresa ens interpel·la: Qui creu que té alguna cosa per sempre?
Aquests captaires deixen les seves petjades en les cendres de la vida, conserven les brases d'una flama antiga, una fúria davant el temps, que d'alguna manera els entronitza; reis sense regne; l'home desterrat entre escombraries, sense més llum que l'esperança d’una mirada des del cel. Qui no ha demanat caritat per alguna cosa alguna vegada?
Liquidació d'existències, aquestes consagrades al teatre, conscient que la nit s'acosta, i que lluny de la complaença, segueixen despullant el seu estil de qualsevol retòrica, de qualsevol vestidura estètica, buscant perviure en la tensió i el risc de la creació, que segueix reflexionant en el que han estat les seves constants: les devastacions del temps, la crítica a la desertització espiritual, l'escenari com a setge vivencial.
Aquí hi ha l'univers d'una companyia, les seves ferides i cicatrius, seva el seu desarborat imaginari, la seva esquinçada veu, els seus personatges desnonats. Eco de litúrgia, tints esperpèntics i regust de tragèdia, un humor pertorbador i un compromís poètic insubornable. Els peus en els clàssics i la mirada en l'horitzó de noves formes de parlar a l’ànima de cada home. Tradicionals i rupturistes, contradicció viva, contracorrent sempre, passió de quatre dècades pels escenaris del món: La Zaranda, teatre inestable d'enlloc, compleix quaranta anys al fons del temps.

Crítica: Ahora todo es noche

14/10/2017

La Zaranda sobrevive

per Alba Cuenca Sánchez

Con 40 años de historia, la Zaranda sigue con su particular poética: Una inmersión en la vida de los colectivos más marginados para reflexionar sobre la vulnerabilidad del ser humano. Si hace dos temporadas abrieron el curso del Romea con El grito en el cielo, situado en un hospital de enfermos terminales, en esta ocasión interpretan a unos sintecho que sobreviven pese a la oscuridad en la que viven. A través de diferentes escenas típicas de la vida de un mendigo – buscar refugio, asistir a un comedor social- los personajes poetizan sobre lo que implica resistir, sobre el miedo y la incertidumbre, pero también sobre la esperanza que da la lucha. Poco a poco, los actores abandonan su condición de personajes para hablar en boca de la compañía y transformar su discurso en un alegato a favor de la resistencia del arte, del teatro y de la Zaranda. Con poesía, metáfora y contemplación.

El ritmo pausado viene acompañado por un bello e imaginativo despliegue escenográfico. Manipulados por los propios actores, los elementos más pragmáticos – carros de la compra, cubos de basura- adquieren significados mágicos. La composición queda pulida por una iluminación llena de claroscuros en los que la ausencia de luz se contrapone a los rayos de esperanza.

Al final, el grupo formado por Gaspar Campuzano, Enrique Bustos y Francisco Sánchez sigue viviendo en aquello que la constituye. En una esencia que poco ha sido alterada o evolucionada. Un teatro con sello propio pero algo anticuado, para público en búsqueda de una experiencia casi espiritual. La Zaranda sigue viviendo 40 años después, fiel a su estilo, a su sello y a su público.