Aire. Habemus corpus

informació obra



Composició musical:
Miquel G. Font
Coreografia:
Miquel G. Font
Dramatúrgia:
Marc Chornet
Intèrprets:
Emmanel Dobby, Jori Kerremans, Georgina Avilés Sarrias, Laia Vancells Pi, Maya Gómez, Nimrod Poles, Tiemen Stemerding, Justyna Kalbarczyk, Jaume Madaula, Groupe Acrobatique de Tanger
Direcció Musical:
Jordi Lluch, Miquel G. Font
Interpretació musical:
Cor Ciutat de Mataró
Escenografia:
Habemus Corpus
Vestuari:
Institut Europeu de Disseny, Ayda Diouri
Il·luminació:
Pol Queralt, Miquel G. Font
Vídeo:
Eloi Tomàs
Ajudantia de direcció:
Toni Guillemat
Producció:
Maria G. Rovelló
Sinopsi:

Potser és el final, potser és un nou començament... Ningú no sap què és exactament la mort, ni tan sols els mateixos personatges que, en aquesta peça coreografiada per Miquel G. Font i amb música del mateix autor, ja han fet front al final de la vida i, ara, s'esperen en un estat intermedi. Vestits amb una segona pell on únicament es distingeixen marques personals, aquests personatges dansaran mentre trien entre tornar pel mateix lloc on han vingut o continuar cap a un futur incert. Tot passa en un escenari d'estètica cuidada, on es combinen diferents capes visuals, projeccions i efectes puntuals fins a acabar traslladant els mateixos espectadors dins del món creat. Vuit ballarins interpreten la funció, que té com a banda sonora una música electroacústica i composicions per a coral interpretades a sis veus.

Obra de la mateixa ment, la música i el moviment de l'espectacle s'ajusten perfectament, recreant una atmosfera màgica. Els ulls i les orelles introduiran els espectadors i espectadores en un món on el temps i l'espai són manipulats per transportar-nos a una nova realitat. Basada en fets reals i producte d'un estudi acurat, AIRE és la darrera creació d'una companyia liderada per Miquel G. Font, que ha ballat a companyies del prestigi del Béjart Ballet Lausanne (Suïssa), el Dominic Walsh Dance Theater (EUA), Lanònima Imperial (Barcelona) o la Tanzcompagnie Oldenburg (Alemanya), i ha creat peces per a l’Internationales Tanz-Festival Hannover (Alemanya), l’Staatstheater Mainz (Alemanya), el Theater Basel (Suïssa) o el Miami City Ballet (EUA).


Crítica: Aire. Habemus corpus

13/07/2017

Una buena idea, excesivamente alargada

per Elisa Díez

(...)

Contando con la dramaturgia de Marc Chornet, era de esperar que ésta estuviera mejor estructurada que la que encontramos. Cuatro partes bien diferenciadas: el inicio con un corto que nos explica como han llegado hasta allí, el despertar del sueño, el descubrimiento de su nueva realidad y la transición o no hacia la nueva realidad. 

El espectáculo tiene un gran problema, aún partiendo de una buena idea, la ejecución del tiempo lastra cualquier posibilidad de disfrute. Tanto las escenas de descubrimiento de la nueva realidad como la de transición hacia ella están excesivamente alargadas. Movimientos repetitivos, una repetición extenuante que se traslada también al espacio sonoro. La música acompaña a la perfección a todo este conjunto de repeticiones sin fin y lo que al principio resulta hasta molesto después se convierte en un elemento más, que si no te fijas ni lo escuchas.

Con algunos momentos de danza en su sentido más clásico, Airese centra sobre todo en el movimiento orgánico de los cuerpos de los protagonistas. Y quizás hubiera sido la parte que resultara más interesante de todo el montaje, pero es ahí donde reside el cúmulo de repeticiones. Sin duda la parte coreografiada de todos los personajes al unísono saca al espectador del ensimismamiento y le mete por un instante de nuevo en la pieza. 

En la parte final destaca la incorporación del Coro Ciutat de Mataró que cierra la pieza de forma impactante a modo de requiem. Quizás los minutos finales, una vez acabada la dura y pesada cuenta atrás (cronometrada) sea lo más interesante de la obra, aunque por sí sola no sea suficiente para salvar el espectáculo del abismo.