Joana Gomila és una equilibrista de la música. A partir de la seva veu i de les seves inquietuds troba viaranys per a rejovenir la música tradicional. Ho fa perquè hi creu i perquè s'ho passa molt bé aprofitant cada troballa. Sovint, s'acompanya d'altres persones amb les que basteix un projecte més sòlid. Al 2021 Gomila i Laia Vallès van editar Així deçà, una peça que és l'embrió d'aquest espectacle en què s'alternen la interpretació en directe d'alguns d'aquests temes amb la improvisació més orgànica dels glossadors de sempre. Però en comptes d'anar acompanyats per la música tradicional, d'instruments rurals com un acordió, emboteixen les rimes alternant-les amb pistes electròniques. La connexió a l'escenari va trigar a arribar al públic; possiblement perquè calia desxifrar d'on sortien les bases i com es mesclaven entre la improvisació i les gravacions. Al final és amb les castanyoles i baixant de la tarima quan es cantava en conjunt la tornada del darrer tema que es va produir la feliç catarsi.
L’espectacle, interpretat a la terrassa de Casaramona (que ben bé podria incloure's a una futura programació dels Terrats en Cultura) insisteix en com Mallorca s’ha deixat vendre pel turisme. Un discurs que també s’ha insistit amb peces com Rostoll cremat de produccions del Ferro o Peix d’Hotel Iocandi. Des de l’estiu xafogós de Barcelona fan somriure les ofertes d’un turisme de consum massiu a què és temptat el guiri de qualsevol procedència, un cop desembarca a Palma. Mateu Xuri glossava, sarcàstic: “el turisme ens cau simpàtic/ i no hi ha canvi climàtic/ sobretot, perquè jo ho dic”. L’únic que pot frenar aquesta plaga és la por a les tintoreres, insinuava Maribel Servera amb una veu mig afònica d’ironia agònica.
Fa uns anys, a la Fira Mediterrània del 2017, Joana Gomila indagava sobre renovar El cant de la Sibil·la que, posteriorment en va fer una versió particular Maria Arnal. Ara, amb Vallès han fet un pas als glossadors que improvisen amb una cantarella fixada però a partir de bases electròniques. De fet, també a Fira Mediterrània, ja hi havia una peça que casava improvisadors dels Països Catalans de diverses generacions a No sé com gloses. La improvisació esdevé una referència al rap de metro. Si en la glossa es parteixen de les cites que donen els espectadors (quuan es podria delirar fent rimar i discutir amb la cita "Truita de patates sempre" que algúhavia proposat de tema!!), els rapers del metro parteixen de l'observació i, molt puntualment, d'alguna paraula que demana a algun usuari. La rima és contemporània. Ara, amb la música electrònica, es dona validesa a una tradició que es remunta segles a les places dels pobles, o feinejant, sigui amb el català que sigui (ho dic en mallorquí, que es el nostre català", reblava Xuri.
