Teatre sobre el temps i les realitats paral·leles. Si fa pocs mesos a la mateixa sala convidaven a la recuperació del 4d'òptic, de Javier Daulte, o l'Espai Lliure repetien amb El temps que estiguem junts que signava Pablo Messiez amb la Kompanyia Lliure, ara és Sergi Belbel que rescata una patum del teatre britànic. Belbel ja advertia que la peça té el tall clàssic. Certament, els personatges, l’espai, el conflicte responen al que podria ser una posada en escena naturalista. Però, el to de misteri, d’estar sobrevolant per sobre d’aquest quadre, aparentment intranscendent, el resol amb unes pujades de tensió dels intèrprets estranyes. Un to que descol·loca (per ara) els espectadors, que reaccionen amb riures nerviosos, d’estranyesa i que deixen desarmats els intèrprets amb un personatges que volen anar més enllà del primer esclat emocional.
Això ja ho he viscut és d’aquells obres que va molt bé haver-les llegit abans de veure-la. o de rellegir-la després del cop de sorpresa final. Perquè així es poden entendre molt millor les mirades d’estranyes del primer i el segon acte (el tercer acte, que és on es desvetlla el misteri, ja es mou amb la dinàmica convencional). El problema és que la posada en escena no s’hauria de veure tant afectada per aquest misteri amagat sobre el temps. Tampoc hi ajuda un espai sonor (a excepció del micròfon al rellotge en un moment crucial de l’obra) massa descriptiu (voler imitar els codis del cinema delaten està en inferioritat) i unes llums que omplen d’ombres i penombres estranyes. Sí que hi ha un efecte (que recorda al genial final d’Una gossa en un descampat) en què el fet de viure la vida com un teatre inclou els actors com a espectadors de sí mateixos. A la intriga, cal celebrar la consistència d’Ormund (Lluís Soler), la tendra fragilitat de Janet (Sílvia Bel), una frescor desengreixant de Sam (Jordi Banacolocha) i aquella actitud inquietant de Dr. Götler (Carles Martínez). El to desestabilitza.
L'equip Alamany/Martínez/Bel/Belbel que van arrencar amb un intrigant i mesurat Vells temps, de Pinter i més tard, va repetir amb Maria Estuard ara arrela a una peça clàssica (tot i que mai representada a Catalunya). El director no ha volgut tocar res del text. Perquè és molt respectuós amb la creació dels altres (com a bon dramaturg), però es palpa que ja porta uns quants anys a sobre perquè hi ha escenes que repeteixen text, per assegurar-se que el públic no s'ha perdut.
