Un fals thriller. Sí, d'acord, hi ha una pistola... Hi ha fins i tot un tret... I hi ha un enigma... O un fals enigma... Hi ha un «ai, ai, ai!»... Però ni el doctor Görtler és l'inspector que trucava en aquella altra obra de l'autor J. B. Priestley (Bradford, 1894 - Stratford-Upon-Avon, 1984) ni els hostes de l'hostal del camp anglès són la família dels seus Conway.
«Això ja ho he viscut» és una altra cosa dins de la trilogia del temps de l'autor («Times Plays») i diria que és també la que, sota l'aparença de senzillesa, acaba complicant més la comprensió o el seguiment dels espectadors, sobretot perquè no hi passa «res» i el que hi passa de rerefons exigeix entrar en el camp del teatre no només de text sinó científic i filosòfic.
És cert, tothom ha viscut en un moment donat que allò que veu, escolta i viu ho ha vist, escoltat i viscut en un altre temps. En diuen el somni precognitiu, en argot, el déjà vu. I això és el que es desenvolupa en la trama de l'obra. El principal artífex d'aquest fenomen és el doctor Görtler, un físic alemany, amb un passat enigmàtic, que arriba a l'hostal i que acabarà alterant el benestar de tots els altres.
«Això ja ho he viscut», sense el sextet d'intèrprets que ha dirigit Sergi Belbel, correria el risc de desconcertar l'auditori que, al cap de dues hores i mitja amb entreacte inclòs —i la versió ha estat lleugerament escurçada—, sembla que encara esperin que passi allò que no passarà mai.
Entremig, els queda l'opció de relaxar-se amb les diferents escenes —algunes corals i la majoria de parella— i la interpretació de cadascun dels personatges. L'actriu Sílvia Bel i l'actor Lluís Soler, el matrimoni que arriba a l'hostal, protagonitzen alguns d'aquest tàndems. I l'actor Carles Martínez, el doctor físic, proporciona algunes de les escenes més enigmàtiques. Les intervencions dels tres no es limiten a la paraula sinó que la direcció ha fet que hi hagi alguns silencis, algunes pauses, alguns temps morts i algunes mirades a l'horitzó de l'auditori, en un punt llunyà.
Molt diferents són les actuacions de Míriam Alamany i Jordi Banacolocha, pare i filla hostalers, que són els dos intèrprets que aporten dinamisme a l'acció i s'autoagiten progressivament amb l'arribada dels hostes i la seva actuació. Entre tots ells, un jove mestre en convalescència, l'actor Roc Esquius, que protagonitzarà de cop i volta una escena impulsiva i pseudoromàntica amb Sílvia Bel, que s'infiltra en la trama precipitadament, sense prefesteig, gairebé sense saber per què. Bé, sí. Perquè la trama rodoli cap al desenllaç i punt final.
Sergi Belbel ha fet amb la seva direcció una posada en escena estilista —l'escenografia té pinta de teatrí amb aprofitament d'un fons que representa l'interior de l'hostal— sense trencaments, mil·limetrant el text de J.B. Priestley, lluitant, em sembla, contra el llast d'un registre dramàtic que prové de finals dels anys trenta (del 1937) i confiant, sobretot, en la brillantor sense excepcions dels sis intèrprets. Però, malgrat la bona feina de la companyia, m'ha semblat detectar un cert cansament en l'auditori. Potser una certa angoixa per no acabar de saber ben bé cap on els condueix la trama. O potser perquè els sembla, com proposa precisament el moll de l'obra, que tot plegat ho han viscut en un altre temps. (...)
