Això ja ho he viscut

informació obra



Traducció:
Martí Gallén
Intèrprets:
Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez, Lluís Soler
Escenografia:
Max Glaenzel
So:
Jordi Bonet
Il·luminació:
Kiku Planas
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Sinopsi:

En una pensió rural dels prats de North York, al nord d’Anglaterra, tres individus, el matrimoni Ormund i el professor Farrant, es veuen induïts sense voler-ho a una confrontació fosca i molt estranya. Tots tres tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada, però cap d’ells ensuma que la tragèdia s’aproxima. El doctor Görlter, un físic alemany, estrafolari i misteriós, mirarà d’impedir el desastre.

Aquest text forma part de la Trilogia del temps que va escriure Pristley, una exploració de la naturalesa del temps a través de l’experiència del dejá-vu, en aquesta ocasió.


Crítica: Això ja ho he viscut

18/06/2019

Belbel s'endinsa per les dimensions del temps que ens proposa Priestley , i de tant en tant es perd pel camí

per Ramon Oliver

Tots i totes ho hem experimentat: cada cop que sentim la sensació d’un déjà vu s’obre dins nostre un abisme d’aquells que produeixen veritable vertigen. I per moltes explicacions que li vulgui donar la neurologia a tan estrany i pertorbador fenomen, sempre t’acaba restant la sospita que darrera tan vívida experiència s’amaga quelcom que va més enllà del que els neuròlegs ens puguin dir. Quelcom potser connectat amb el pensament  del soldat, enginyer aeronàutic i filòsof John William Dunne, que fa a la vora un segle ja defensava la teoria segons la qual  els mateixos somnis són sovint experiències precognitives que posen en evidència la manca de continuïtat lineal del temps. El tema no és que tinguem  premonicions sobre el futur mentre somiem; el tema és que el somni pot deixar en evidència que la cronologia que li atribuïm al passat, el present i el futur potser no sigui altra cosa que una il·lusió . Potser en realitat passat, present i futur són quelcom que conviu de forma continua en una altra dimensió, i només la nostra forma esbiaixada de percebre el temps fa que aquest se’ns presenti en un ordre seqüencial.

A tot això  – d’altra banda, tan connectat amb la mateixa física quàntica i amb aquell “Temps de Plank” al qual Sergi Belbel ja  li va dedicar al seu moment  un musical – Dunne li va posar el nom  de Serialisme.  I aquesta teoria del “Serial Time” es va convertir també en una de les grans obsessions del dramaturg J B Priestley, que va construir el seu cèlebre cicle de “Time Plays” partint tant  de les teories de Dunne, com dels escrits sobre la recurrència eterna d’Ouspensky. El cicle està oficialment integrat per tres obres : a  la que ara ens ocupa cal afegir-li “Dangerous corner”  ( la primera de totes; tot i que Priestley renegava una mica d’ella es tracta d’un text notable en el qual la simple possibilitat o impossibilitat de sintonitzar una emissora de ràdio modifica tota la seqüència temporal d’esdeveniments) i la magnífica i molt cèlebre “El temps i els Conway”. Aquí, el segon acte es presenta explicant-nos la fallida de totes les esperances de futur que el grup familiar dels Conway ha expressat al llarg del primer acte. Però el tercer acte retorna a la posició inicial, evidenciant que aquell futur que acabem de veure i el passat dels Conway formen part d’una mateixa dimensió: probablement, el que hem vist al segon acte no era altra cosa que una mena de somni precognitiu d’un dels personatges. I a la trilogia oficial, cal afegir-li aquell altre també esplèndid text que és “Truca un inspector”. Si veu veure el muntatge de l’obra dirigit per Josep Maria Pou, recordareu que l’inspector que es presenta a la llar d’una molt benestant família per tal d’evidenciar fins a quin punt tots i cadascun dels seus integrants són d’alguna manera responsables d’un mateix crim, explica abans d’hora allò que en realitat encara no ha tingut lloc.

En qualsevol cas, i més enllà que compartiu o no les seves elucubracions al voltant del temps, el cert és que Priestley ens mostra sempre a les seves obres la relativitat amb la qual  controlem realment les nostres vides.  I també, la vulnerabilitat plena d’incògnites  que s’amaga darrera la façana de seguretat que volem transmetre . I el pes feixuc que tenen les nostres accions i les conseqüències col·lectives que es poden derivar dels nostres  actes individuals; en aquest sentit cal no oblidar que Priestley era fonamentalment un home d’esquerres ( massa esquerrà , segons Winston Churchill)  que sempre va voler introduir al seu teatre el tema de la consciència social. I tot això ho fa Priestley servint-se alhora dels més afinats mecanismes del millor teatre anglès del segle XX, construint peces escèniques d’un aparent sòlid classicisme plenes de brillants diàlegs i personatges dibuixats sempre de forma ben acurada.

En aquest sentit, i encara que el temps sigui molt relatiu, Sergi Belbel ha estat molt curosament respectuós envers el moment en el qual va néixer aquesta “Això ja ho he viscut” estrenada l’any 1937. Les gòtiques parets de la Biblioteca de Catalunya fan que la senzilla pensió familiar on té lloc l’acció adquireixi certa aparença de  castell de les Terres Altes. Però aquesta atmosfera li escau força  bé als aires misteriosos que adquireix l’obra quan el Doctor  Görtier – evident fugitiu de l’Alemanya nazi- comença a dir coses aparentment eixelebrades i a fer estranyes endevinalles sobre les coses que són a punt de passar utilitzant en aquest cas com a “medium” la mirada entre perduda i un xic embogida de Carles Martínez. Belbel , tret d’uns ben utilitzats efectes lumínics  ( un efectes lumínics que arribada la segona part de l’espectacle li permeten oferir un d’aquells jocs visuals que sempre han format part dels seu ADN creatiu) , se n’està molt d’alterar l’aparença original de l’obra. Aquí tothom  i tot ( mobiliari inclòs) vesteix com ho faria als anys 30 . I aquí, la mateixa posada en escena sembla respirar com ho faria si fóssim a un teatre de Londres als anys 30. Res a veure , per exemple, amb la genial ruptura escenogràfica que introduïa Stephen Daldry al seu llegendari muntatge de “Truca un inspector”. Ni tan sols, amb les esquerdes reveladores amb les quals Mario Gas evidenciava les ferides patides per “El temps i els Conway”. El problema és que Belbel  - fent ús un cop més d’un tret característic del seu estil que sovint maneja de forma admirable, però que de vegades es torna en contra seva – sembla alhora massa preocupat per fer que l’espectador no quedi perdut davant l’aparença del seu espectacle. I busca llavors de forma massa evident guanyar-se’l fent servir per al seu objectiu instruments que , en aquest cas, desvirtuen allò que ens proposa Priestey. Belbel sembla llavors confondre els misteris existencials i temporals als que s’enfronten els personatges amb una intriga al millor estil d’Agatha Christie, per parlar d’una autora a la qual seria també fàcil ubicar dins d’aquest mateix decorat. L’espectacle cau així  en efectismes no solament innecessaris, sinó clarament contraproduents. L’excessiva  banda sonora convida a pensar que en qualsevol moment veurem aparèixer per aquesta humil pensió amb un toc de castell escocès un assassí empunyant la seva arma blanca. I tant les pauses amb un punt emfàtic com els crits extemporanis com els trets de pistola que sonen com a veritables canonades et descol·loquen , i – encara pitjor- provoquen entre el públic no ja somriures, sinó fins i tot alguna que altre rialla ; rialles que estan  fora de lloc, però de les quals l’espectador no n’és  en absolut culpable: és la posada en escena la que l’ha portat fins aquí.

Tot això , per sort, no afecta al conjunt d’un muntatge que quan s’inicia la segona part, sembla trobar el seu punt just, i agafa la necessària intensitat i dimensió dramàtica que se li havia escapat massa sovint al llarg del primer acte. Per sort també, l’admirable interpretació de Sílvia Bel i Lluís Soler  , ja que som ficats en una obra que parla de les diferents dimensions per les quals es mou la vida, sembla moure’s també sempre per la dimensió justa que requereix el text. Alguns dels deus bons companys de repartiment rellisquen de tant en tant  ( tret d’un Jordi Banacolocha que sap manejar molt bé la ironia casolana del seu personatge )arrossegats pel desconcert puntual en el qual cau la direcció. Però Bel i Soler interpreten sempre Priestley, fins i tot quan Belbel sembla estar demanant que interpretin Agatha Christie. I entre ells, el domini escènic que demostra Belbel quan es deixa de musiquetes d’impacte i ensurts involuntàriament humorístics ( només cal veure com de bé domina l’esplèndida escena final ) i el més que notable text de Priestley, n’acaba sortint un bon espectacle altament recomanable... que

ben ajustat podria haver estat un gran espectacle del tot recomanable d’aquells que marquen el present i  deixen  una memòria del passat que es projecta cap el futur , t’ho miris des de la dimensió teatral que t’ho miris.