Tots i totes ho
hem experimentat: cada cop que sentim la sensació d’un déjà vu s’obre dins
nostre un abisme d’aquells que produeixen veritable vertigen. I per moltes
explicacions que li vulgui donar la neurologia a tan estrany i pertorbador
fenomen, sempre t’acaba restant la sospita que darrera tan vívida experiència
s’amaga quelcom que va més enllà del que els neuròlegs ens puguin dir. Quelcom potser
connectat amb el pensament del soldat,
enginyer aeronàutic i filòsof John William Dunne, que fa a la vora un segle ja
defensava la teoria segons la qual els mateixos
somnis són sovint experiències precognitives que posen en evidència la manca de
continuïtat lineal del temps. El tema no és que tinguem premonicions sobre el futur mentre somiem; el
tema és que el somni pot deixar en evidència que la cronologia que li atribuïm
al passat, el present i el futur potser no sigui altra cosa que una il·lusió .
Potser en realitat passat, present i futur són quelcom que conviu de forma
continua en una altra dimensió, i només la nostra forma esbiaixada de percebre
el temps fa que aquest se’ns presenti en un ordre seqüencial.
A tot això – d’altra banda, tan connectat amb la mateixa
física quàntica i amb aquell “Temps de Plank” al qual Sergi Belbel ja li va dedicar al seu moment un musical – Dunne li va posar el nom de Serialisme. I aquesta teoria del “Serial Time” es va
convertir també en una de les grans obsessions del dramaturg J B Priestley, que
va construir el seu cèlebre cicle de “Time Plays” partint tant de les teories de Dunne, com dels escrits
sobre la recurrència eterna d’Ouspensky. El cicle està oficialment integrat per
tres obres : a la que ara ens ocupa cal
afegir-li “Dangerous corner” ( la
primera de totes; tot i que Priestley renegava una mica d’ella es tracta d’un
text notable en el qual la simple possibilitat o impossibilitat de sintonitzar
una emissora de ràdio modifica tota la seqüència temporal d’esdeveniments) i la
magnífica i molt cèlebre “El temps i els Conway”. Aquí, el segon acte es
presenta explicant-nos la fallida de totes les esperances de futur que el grup
familiar dels Conway ha expressat al llarg del primer acte. Però el tercer acte
retorna a la posició inicial, evidenciant que aquell futur que acabem de veure
i el passat dels Conway formen part d’una mateixa dimensió: probablement, el
que hem vist al segon acte no era altra cosa que una mena de somni precognitiu
d’un dels personatges. I a la trilogia oficial, cal afegir-li aquell altre
també esplèndid text que és “Truca un inspector”. Si veu veure el muntatge de
l’obra dirigit per Josep Maria Pou, recordareu que l’inspector que es presenta
a la llar d’una molt benestant família per tal d’evidenciar fins a quin punt tots
i cadascun dels seus integrants són d’alguna manera responsables d’un mateix
crim, explica abans d’hora allò que en realitat encara no ha tingut lloc.
En qualsevol cas,
i més enllà que compartiu o no les seves elucubracions al voltant del temps, el
cert és que Priestley ens mostra sempre a les seves obres la relativitat amb la
qual controlem realment les nostres
vides. I també, la vulnerabilitat plena
d’incògnites que s’amaga darrera la
façana de seguretat que volem transmetre . I el pes feixuc que tenen les
nostres accions i les conseqüències col·lectives que es poden derivar dels
nostres actes individuals; en aquest
sentit cal no oblidar que Priestley era fonamentalment un home d’esquerres (
massa esquerrà , segons Winston Churchill) que sempre va voler introduir al seu teatre el
tema de la consciència social. I tot això ho fa Priestley servint-se alhora
dels més afinats mecanismes del millor teatre anglès del segle XX, construint
peces escèniques d’un aparent sòlid classicisme plenes de brillants diàlegs i
personatges dibuixats sempre de forma ben acurada.
En aquest sentit,
i encara que el temps sigui molt relatiu, Sergi Belbel ha estat molt curosament
respectuós envers el moment en el qual va néixer aquesta “Això ja ho he viscut”
estrenada l’any 1937. Les gòtiques parets de la Biblioteca de Catalunya fan que
la senzilla pensió familiar on té lloc l’acció adquireixi certa aparença de castell de les Terres Altes. Però aquesta
atmosfera li escau força bé als aires
misteriosos que adquireix l’obra quan el Doctor Görtier – evident fugitiu de l’Alemanya nazi-
comença a dir coses aparentment eixelebrades i a fer estranyes endevinalles
sobre les coses que són a punt de passar utilitzant en aquest cas com a
“medium” la mirada entre perduda i un xic embogida de Carles Martínez. Belbel ,
tret d’uns ben utilitzats efectes lumínics
( un efectes lumínics que arribada la segona part de l’espectacle li
permeten oferir un d’aquells jocs visuals que sempre han format part dels seu
ADN creatiu) , se n’està molt d’alterar l’aparença original de l’obra. Aquí
tothom i tot ( mobiliari inclòs) vesteix
com ho faria als anys 30 . I aquí, la mateixa posada en escena sembla respirar
com ho faria si fóssim a un teatre de Londres als anys 30. Res a veure , per
exemple, amb la genial ruptura escenogràfica que introduïa Stephen Daldry al
seu llegendari muntatge de “Truca un inspector”. Ni tan sols, amb les esquerdes
reveladores amb les quals Mario Gas evidenciava les ferides patides per “El
temps i els Conway”. El problema és que Belbel
- fent ús un cop més d’un tret característic del seu estil que sovint
maneja de forma admirable, però que de vegades es torna en contra seva – sembla
alhora massa preocupat per fer que l’espectador no quedi perdut davant
l’aparença del seu espectacle. I busca llavors de forma massa evident
guanyar-se’l fent servir per al seu objectiu instruments que , en aquest cas,
desvirtuen allò que ens proposa Priestey. Belbel sembla llavors confondre els
misteris existencials i temporals als que s’enfronten els personatges amb una
intriga al millor estil d’Agatha Christie, per parlar d’una autora a la qual
seria també fàcil ubicar dins d’aquest mateix decorat. L’espectacle cau així en efectismes no solament innecessaris, sinó
clarament contraproduents. L’excessiva
banda sonora convida a pensar que en qualsevol moment veurem aparèixer
per aquesta humil pensió amb un toc de castell escocès un assassí empunyant la
seva arma blanca. I tant les pauses amb un punt emfàtic com els crits
extemporanis com els trets de pistola que sonen com a veritables canonades et
descol·loquen , i – encara pitjor- provoquen entre el públic no ja somriures,
sinó fins i tot alguna que altre rialla ; rialles que estan fora de lloc, però de les quals l’espectador
no n’és en absolut culpable: és la
posada en escena la que l’ha portat fins aquí.
Tot això , per
sort, no afecta al conjunt d’un muntatge que quan s’inicia la segona part,
sembla trobar el seu punt just, i agafa la necessària intensitat i dimensió
dramàtica que se li havia escapat massa sovint al llarg del primer acte. Per
sort també, l’admirable interpretació de Sílvia Bel i Lluís Soler , ja que som ficats en una obra que parla de
les diferents dimensions per les quals es mou la vida, sembla moure’s també
sempre per la dimensió justa que requereix el text. Alguns dels deus bons
companys de repartiment rellisquen de tant en tant ( tret d’un Jordi Banacolocha que sap manejar
molt bé la ironia casolana del seu personatge )arrossegats pel desconcert
puntual en el qual cau la direcció. Però Bel i Soler interpreten sempre
Priestley, fins i tot quan Belbel sembla estar demanant que interpretin Agatha
Christie. I entre ells, el domini escènic que demostra Belbel quan es deixa de
musiquetes d’impacte i ensurts involuntàriament humorístics ( només cal veure
com de bé domina l’esplèndida escena final ) i el més que notable text de
Priestley, n’acaba sortint un bon espectacle altament recomanable... que
ben ajustat
podria haver estat un gran espectacle del tot recomanable d’aquells que marquen
el present i deixen una memòria del passat que es projecta cap el
futur , t’ho miris des de la dimensió teatral que t’ho miris.
