AKRI. Manel Rosés

Circ

informació obra


Intèrprets:
Manel Roses (escala de verticals)
Sinopsi:

άκρη (ákri) és una paraula grega que es tradueix com llindar o límit. Conforma la primera part de la paraula composta ακροβασία (acrobàcia). Aquesta pot ser traduïda com “passejar pel límit” o “caminar pel llindar”.

Ákri és un solo de circ d’un acròbata i una escala que explora el concepte de “llindar”. L’escala, que és aparell de circ i escenografia a la vegada, representa una zona de pas entre dos espais a l’hora que simbolitza un ofici i un mode de vida.

Com vivim el temps que passa entre dos moments? Com habitem aquests no-llocs que, com una escala, no estan pensats per ser habitats? Com passegem pel llindar?

La singularitat de projecte rau en la barreja de disciplines: teatre, manipulació d’objectes,  moviment acrobàtic i clown. Sempre a la recerca de la ironia i la senzillesa, Manel Rosés, és una acròbata nascut a Barcelona. 

És cofundador de la Soon Circus Company i ha treballat en companyies com eia, Cirque du Soleil o Escarlata Circus.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: AKRI. Manel Rosés

10/05/2024

Teoremes orgànics i quàntics, alhora

per Jordi Bordes

Manel Rosés demostra molta frescor i accions sorprenents utilitzant molt pocs elements que complementen la centralitat de l'escala. Planteja un teorema que és físic i orgànic com el cos i la gravetat, però alhora es dissol, com l'absurditat dels axiomes falsament quàntics.

A les escales és on hi ha els passatges més increïbles, com les sabates que baixen soles. Com les patinades dramàticament còmiques de l'intèrpret. Accedir al replà superior es converteix en un objectiu absolut quan la llum ho reclama. I llavors, arrenca el patetisme de Sisif (Sisif fa no fa), per arribar dalt i després no entendre per què era tan imperiosament necessar: Assolir un cim també pot ser absurd. En tot cas, dalt de la talaia de connexió amb la Natura i la transcendència arriba l'instant de reflexionar amb to elevat. Però, lluny de voler semblar massa estupend (un dels perills de Finestres), fa reflexions divertides d'equívocs. Del tipus "s'entra a l'escenari, o se surt a l'escenari?"; "S'entra als camerinos des de l'escenari, o se surt des de les fustes?" És un debat quàntic similar al d'una porta que separa dos espais. "Quin és el de dins i quin el de a fora". Vaja, on rau l'aquí i l'allà; mai estan quiets els conceptes. I en aquest pensament, quasi ensopegant paraules amb pensaments, produeix un divertit monòleg que necessita per relaxar el cos després d'un exercici de força (que sempre executarà com si fos accident, caiguda, espontani) i per trencar una dinàmica de verticals i equilibris en una escala que podria cansar. Les reflexions en veu alta (que hauria d'ajustar amb microfonia i reduint la gesticulació) recorda aquell discurs aparentment estúpid de Blai Mateu a Là (mentre procura desfer l'embolic entre el micro i la jaqueta. De fet, és un gag cosí del seu pare Tortell Poltrona abans de l'icònic No somos nada.

Rosés desplega un innombrable catàleg d'accions, equilibris, coreografies utilitzant un tram d'escales que també té sorpreses. Llença sabates com si fossin ganivets (els clava al penúltim esglaó). Coreografia tempestes de sabates. Juga a fer una mudança absurda amb una butaca que hauria de representar el niu, la base, però que mai li acaba de trobar l'emplaçament ideal. La peça té moments de falsos dobles, de caigudes patètiques, de relliscades només imaginables als dibuixos animats. Rosés gasta un personatge antiheroi voluntariós, que busca un lloc al món. Ara, l'ha trobat: és a l'escena actuant i mostrant-se humanament contradictori, absurdament quàntic.