Urinaris, cuines i garatges. Apunteu-vos aquests tres espais i comenceu a dibuixar esbossos imaginatius capaços d’aconseguir que aquests habitacles facin goig a un escenari , si aspireu a convertiu-vos en professionals de l’escenografia teatral , i voleu triomfat pels territoris de llengua germànica: aquesta mena d’espais són el que causen furor per aquells indrets, i els que demanden les dramatúrgies que han tornat a descobrir els encants del naturalisme escènic! Això sí: abans de posar-vos a dissenyar urinaris, cuines i garatges a tort i a dret, cal que us digui que això que acabeu de llegir forma part de la conversa (recorreguda per aquell subterrani humor sorneguer que tan bé domina l’autora quan li ve de gust divertir-se i divertir-nos) que mantenen un escenògraf i la directora d’un teatre municipal que és també una vella coneguda ( o potser, quelcom més?), a la primera escena d’aquesta estupenda obra de Lluïsa Cunillé. La segona seva de la qual podem gaudir en poques setmanes. I una nova demostració, com ho ha estat també la molt recent “El gos”, de la molt nutritiva complicitat que s’ha establert entre la nostra autora i el director Albert Arribas. Dit això, tingueu en compte que aquest text va ser escrit fa més d’una dècada : donat que les modes teatrals són també fluctuants, cal fer una bona recerca sobre quines tendències imperen avui en dia per aquells països , no sigui que ara la demanda escenogràfica hagi convertit els urinaris, les cuines i els garatges en escenaris obsolets.
Però tornem cap a la ja esmentada conversa inicial . Mentre l’escenògraf no para de rebre encàrrecs d’aquesta escena alemanya que cada nit “s’omple d’olors i de sorolls reals” i en la qual “tot fa olor de semen i de lleixiu autèntics” i els personatges es diuen els uns als altres les coses més crues que mai no s’han escoltat en un escenari, la nostra directora se les ha de veure amb un panorama força més feixuc, exercint funcions de titular d’un teatre municipal en oberta decadència física i mental. I és que la mentalitat amb la qual va néixer aquest edifici, ara sense suficients recursos econòmics per a poder tornar a somiar en els esplendors perduts dels quals gaudia quan va ser inaugurat fa cent-cinquanta anys , sembla no encaixar massa amb la mentalitat d’unes institucions públiques poc proclius a tenir cura de la cultura, quan aquesta no els hi proporciona un rèdit immediat. Certament, fa patxoca, això de poder dir que el teu municipi disposa d’un teatre municipal , en aquest cas dotat fins i tot d’un passat més o menys gloriós . Però destinar un bon pressupost per tal que el metafòric edifici ruïnós torni a lluir gloriós i per tal que per les seves parets ressonin tant la veu del teatre d’ara mateix, com la dels clàssics com ara Ibsen que tantes coses segueixen poder transmetre-li a la contemporaneïtat, ja no fa tanta patxoca. Donada la no menys metafòrica precarietat de l’edifici que li ha caigut damunt amb forma de regal enverinat, i donat que aquí la més petita espurna pot causar estralls similars a aquells que han obligat el Liceu a renéixer de les cendres en dues ocasions diferents en menys de cent anys, no és estrany que la nostra directora opti per quedar-se a dormir al seu despatx del teatre, encara que aquí dins faci molt de fred ( sort en tenim dels bons abrics i de les ampolles de whisky que ajuden a passar les nits ), tot exercint també funcions de vigilant nocturn : cal recordar, que el pressupost no arriba per a més?
Val a dir que , malgrat la precarietat, a la senyora directora se li ha ficat al cap realitzar una trilogia Ibsen com no s’ha fet mai abans, ni als grans teatres nacionals que poden permetre’s si fa o no fa tota mena de luxes, encara que els seus directors i directores també es queixin de manca de diners, ni en aquella ciutat de Buenos Aires que, arrel de les penúries causades pel Corralito, va descobrir que tothom es pot muntar un bon teatre de proximitat al menjador de casa seva en el qual fins i tot els clàssics s’hi poden fer lloc. I val a dir també que, malgrat la freda solitud nocturna del seu teatre municipal, a la nostra directora no li faltarà pas companyia , al llarg de la nit ( o de les nits; o de les nits i els dies: a vosaltres us tocarà decidir la dimensió per la qual es mou tot plegat) que Cunillé li té preparada. De tant somiar en això de poder muntar la trilogia Ibsen, no és estrany tampoc que la directora s’acabi trobant cara a cara amb algú altra que potser podria acabar donant un cop de porta a l’estil del que dona la Nora de “Casa de nines”. Que comprovi que la pistola heretada del pare de la qual no se separa mai Hedda Gabler és del tot ignifuga. I que acabi dirigint al poble una arenga comparable a aquella arenga assembleària que deixa anar un ben conegut enemic del poble, emesa des d’aquell alt despatx ocupat per alcaldes i alcaldesses. Per cert: el que no sap el poble per la seva banda és que, per molt que cridi, els seus crits mai resulten intel·ligibles des de l’altura d’aquests despatxos: no cal que s’escarrassi, el poble.
Però des d’aquests despatxos municipals, sí pot sortir una veu prou boja com per a poder afirmar que cal calar-hi foc als tronats teatres en runes que constitueixen un veritable perill públic, i amb la seva decadència no fan altra cosa que recordar-nos la nostra pròpia decadència. Qui sap: potser cremar un teatre que t’està cremant a tu per dins, sigui una bona forma de poder trobar-te de debò cara a cara amb Ibsen, per tal que el mestre et recordi ,com ja va saber recordar-li a Peer Gynt, que mentre els gnoms i els follets del bosc marxen amb la cua entre cames quan saps despatxar-los, no hi ha manera de fugir dels gnoms i follets que han arrelat al teu cor i a la teva ànima. El cert és que Cunillé li dona un bon repàs als fantasmes del teatre al llarg d’una obra que darrera dels seus cops d’humor delirant, mostra una magnífica estructura teatral força més sòlida que la d’aquests teatres tan fets malbé que poden quedar ensorrats amb una bon cop d’aire. I és també del tot cert que Arribas ha sabut triar dues actrius ideals per tal de donar-li vida a aquesta lúcidament i lúdicament esbojarrada comèdia tràgica sobre això del teatre. Una comèdia en la qual , qui vulgui, fins i tot i podrà trobar ressons de “Tot sobre Eva” i “Nit d’estrena” ,potser les dues pel·lícules més emblemàtiques mai filmades sobre l’addicció escènica patida tant per qui no pot viure sense trepitjar les tables dels escenaris, com per qui no pot deixar mai de retrobar-se amb l’escenari des de la banda ocupada pel públic. Antònia Jaume, entre glop o glop de whisky, amb la pistola carregada i ben proveïda de mistos, ens mostra pas a pas i sense mudar mai de pell totes les fases que travessa la seva directora abans de culminar el seu trajecte amb una trobada providencial. I mentre tant, Berta Giraut s’ha de ficar sota la perruca i posar les seves dúctils cordes vocals capaces d’assolir registres ben humorístics al servei de la resta de personatges que acompanyen a la cap d’aquest teatre en vies d’extinció. Molt ben guiades per Arribes, totes dues li donen a la comèdia el to just perquè puguem gaudir a gust dels seus entremaliats suggeriments teatrals. Com ara, aquest de posar-se a cremar teatres, quan aquests deixen de ser un imaginatiu aixopluc, i es converteixen en una pesada herència que amenaça ruïna.
