Altres formes, de Miquel Àngel Raió, (premi Mallorca de Textos Teatrals 2020) juga a amagar el punt de vista de l'acció. Tot i que la peça abordi la desprotecció de les dones que patien violència de gènere i que es van trobar confinades amb els seus botxins dins de casa durant la pandèmia, la peça s'explica des de la veu de la filla adolescent (Àstrid Janer, entregada en una muntanya russa del present continu), que no sap com afrontar la situació de violència i de vidres trencats dins de casa. Ella es guareix dins de la seva habitació escoltant Gata Cattana i deixant que la domini el verd fi de les parets i la seva sensació de princesa de la infància. Però es descobreix un cos que ha crescut i que, per moments, li agrada. I té necessitat d'explotar més enllà de la seva habitació, i també del pis en el qual la violència (implícita o explícita) està conjurada.
La direcció de Raió i Conchi Almeda és crua, amb el marit (Albert Mèlich) que pega impunement i acapara el sofà (el lloc social de la llar per demostrar el seu poder). Exerceix un control sobre la dona i, també des d'una certa amenaça per la mirada furtiva a la filla. La ràbia és el motor que fa transpirar els personatges i que, viscut des de la ingenuïtat d'una nena que s'està fent gran i vol descobrir el desig i el plaer, porta a espais quasi fantàstics i també terrorífics. La violència s'accentua dins del pis amb la mare, molt més desapareguda del que podria imaginar-se llegint la sinopsi, amb un dolor latent i una incapacitat de defensar-se.
Al seu costat, l'Alba busca la fugida psicològica i física del pis. Ho fa sabent que incompleix la norma, que pot entrar en contacte amb el virus que la contagiï, movent-se per intuïció, a través d'un cos que ja té un pla pensat però que no el coneix el cervell. El distanciament pel confinament ha portat que l'experiència social hagi nascut amb els peus petits i el cos pesat, i que es mogui, inexperta, a la discoteca clandestina.
El virus és una arma que, fora de les zones confinades, esdevé arma de doble tall. Que fereix i que pot matar. Com la Sida dels anys 90. Altres formes, en realitat, aborda la por a la mort inesperada. Amb una violència que ningú ha previst patir o el virus que es presenta amenaçador a la convivència. Com a Jo sóc la fúria, la injustícia constant fa que es vegi com a raonable la venjança, una oportunitat que es presenta inesperada i que serveix per executar. De princesa, Alba, fa el salt a reina. Per uns moments, amb la seva mare, se sentiran superiors, invencibles, com una gavina que planeja per sobre d'un barri degradat, de vides humils que només l'excés els fa somniar amb una certa felicitat i prosperitat.
Que una filla senti com la mare rep els cops del seu company i no s'atreveixi a confessar-ho a l'assistent social té una maldat que pot recordar al Purgatorio de Castellucci (on era la mare la que sentia, passiva, com el pare abusava del fill). Que la funcionària, que deu tenir altres proves que li fan intuir la violència, però que li falta valentia per treure-les d'aquell infern (potser perquè no hi ha recursos) desempara el públic. Que el botxí, se'l conegui en calçotets, buidant la nevera d'alcohol i deixant que la seva agressivitat flueixi sense cap compassió fereix l'ànima. El quadre és tan extrem que impedeix la identificació, com sí que es podria produir a Només una vegada, de Marta Buchaca. L'escena ensenya els quadres finals en el moment en què la crueltat ja no es justifica per a res. Els moviments al tauler d'escacs, sense quasi figures, permet fer atacs frontals, definitius, en què es deixa desarmat el propi cos i se sap que, en qualsevol debilitat es pot rebre un contraatac que pot ser fatal.
L'escenari, amb unes cortines translúcides de bombetes que defineixen l'espai en funció del seu color, juga a una certa sensació de claustrofòbia. Es parla amb primera persona però les actrius sempre estan acompanyades de veus, cançó interpretada en directe (màgica la veu de Tura Torras) i Alba interactua amb el referent de la seva amiga de finestra Alika (Fenda Drame), també amb les seves despreocupacions i preocupacions pròpies. El poema escènic abusa de les frases curtes, de les accions radicals, que martelleja excessivament. Només els instants de deliri, de fantasia final, amb una mare que es treu la violència patida durant mesos de sobre li dona una aura de silenci que allibera. Però serà només un miratge. La crueltat trobarà de seguida una altra forma per esdevenir fatal.
