Dues persones, I un desig desbocat de trobar-se.
Tot maldant desesperadament per connectar, dir “tu” queda atrapat en un eco infinit d’un “jo”.
Però ells, i les seves emocions, són reals, encarnats en els seus cossos sense descans!
Sota un torrent d’intel·ligència s’amaga un munt d’inseguretats.
Que n’és de fàcil, i a la vegada que impossible que sembla, abandonar el propi ego i construir una altra cosa, una relació amb una altra persona.
Amb Ambient Theatre Fury, Anna Franziska Jäger i Nathan Ooms segueixen desenvolupant la seva recerca artística sobre les relacions entre mitjans digitals i una subjectivitat en crisi. Després de desgranar l’individu en un monòleg virtuós a Bartlebabe, Ambient Theatre Fury fa un pas més: cercar un diàleg entre dues subjectivitats, una d’angoixada i una de brillant.
Jäger i Ooms parteixen de la constatació que la cultura contemporània està cada cop més dominada per les així anomenades experiències “ambientals”: sèries de Netflix, cançons pop, però també el flux continu d’informació de les nostres xarxes socials; un ambient que sorgeix d’una intersecció concreta entre plaer frívol i seducció banal. Tot aquest soroll produeix una espècie d’absència; és una mena de pseudo-activitat que confon el nostre sentit del temps i ens imposa una certa immobilitat com a subjectes. Què passa si augmentem i amplifiquem aquesta qualitat ambiental i la deixem lliscar ansiosament, o creuar furiosament l’escena? Sense recórrer a referències òbvies als mitjans digitals, tot fent ús del cos i la paraula, Jäger i Ooms intensifiquen aquest flux fins a l’extenuació, fins als límits d’un exhauriment narcisista i entotsolat.
El Festival Sâlmon d'arts vives s'ha separat un pas més de la dansa en aquesta edició. El duet d'aquest muntatge, per exemple, passa el 80% del temps rodolant com unes croquetes per l'escenari. Literalment. En realitat, expliquen una història d'amor, de forma inusual. Ho fan a partir de la presentació dels dos personatges i intuint com es va produir la primera cita. Per la insistència del jo del noi, de fet, sembla que sigui un record d'una relació que, només l'espectador decidirà so continua viva, si s'ha trencat o si es manté en una mena de llimbs d'una convivència rutinària, còmoda, però no afectiva.
Diu el noi que per guanyar-se l'atenció a les xarxes socials de cites cal posar que tens gos, que t'agrada viatjar. Encara que sigui mentida. L'outfit és l'altre element significatiu en l'inici d'una relació. Per això, ell ja té preparada la roba per a quan la parella es trobi amb l'antic xicot de la noia al cinema o la samarreta blanca pensada per a la reconciliació després de la primera baralla. En realitat, pel comportament (i també pel moviment) és un drama que evoca a un cert teatre de l'absurd de Samuel Beckett. Les reflexions podrien ser les d'en Willie a Els dies feliços.
El muntatge acaba amb un diàleg, a peu dret, que permet intuir que ja correspon a l'escena present (tot l'anterior ha estat un record arrossegat). Ella porta els pantalons del dia del cine i la seva exparella. Ell, la samarreta de la primera reconciliació. El discurs és en bucle, no saben sortir del laberint. Dubten si és més convenient separar-se o bé seguir convivint esperant a què rebroti la flama. Les rèpliques estan construïdes amb una coreografia de moviment mil·limètrica. No rebobinen, com a l'Anatomia pública de Tomeo Vergés, però sí que el gest potencia el to dramàtic de la situació.
