Com és ben sabut, si vols explorar a fons els conflictes d’un grup familiar, conèixer els seus secrets més tèrbols i portar-lo si cal a un cert punt de catarsi, no et cal altra cosa que fer-lo seure al voltant d’una taula ( a ser possible, ben regada amb alcohol) un dia de celebració. D’altra banda, una reunió familiar funciona també com a mirall a petita escala del grup social al qual representa, i del passat que aquest carrega a les seves esquenes ,tant si es tracta de fer-se’l seu amb orgull, com si es tracta de renegar d’ell, o, senzillament, de voler ignorar-lo fent veure que no té res a veure amb ell. Donat que tota societat en té quelcom de gran família, cal convenir llavors que els esquelets familiars guardats al fons de l’armari, no són altra cosa sovint que la versió casolana dels esquelets ocults de tota una societat. I qui pot negar , pel que fa al nostre civilitzat món occidental, que el seu passat esclavista constitueix precisament un dels seus més emprenyadors esquelets ? Tot plegat , sense oblidar ( ho fem massa sovint) que això de comerciar amb esclaus i explotar-los després a tots els nivells, és un mal vici que la humanitat ha practicat des de sempre a les més variades civilitzacions ; tant a aquelles que condemnem pel seu tarannà evidentment bàrbar, com a aquelles altres que admirem pel seu alt grau de sofisticació i cultura. Tant quan obeeix a objectius purament econòmics, com quan és el resultat d’un dret de conquesta fruit d’un enfrontament bèl·lic, com quan respon al desig d’imposició d’una ètnia, una ideologia o una fe religiosa, el cas és que la maleïda esclavitud ens ha acompanyat des de sempre en les seves més diverses opcions.
Però a diferència del que ha passat a altres indrets en els quals la magnitud del fenomen i el legat associat a les seves conseqüències no han deixat marge per a ignorar-lo, a la societat catalana en particular ( i a la de tot l’estat espanyol en general; però de moment, quedem-nos a casa) , s’ha produït una mena de desconnexió . Connectar la fortuna de moltes de les nostres més il·lustres famílies amb aquest passat esclavista, ha estat un exercici fins fa ben poc més aviat ignorat, o tractat amb la màxima discreció. I ara, tampoc es tracta de posar tots aquest il·lustres cognoms al mateix sac, ni de negar els aspectes positius que un grapat d’ells han aportat al nostre desenvolupament social, cultural o econòmic: d’aquesta mena d’exercicis reduccionistes, també n’anem sobrats. Però el cert és que ignorar les connexions, i veure l’esclavisme com allò que contemples amb fàstic i a distància quan (per posar un exemple ben il·lustratiu) vas a veure una pel·lícula tan contundent com ara “Dotze anys d’esclavitud”, ha estat sovint la norma més habitual. En aquest sentit , resulta molt útil i necessari l’existència d’obres com aquesta “Amèrica” que Sergi Pompermayer ha escrit adherint-se del tot a allò que us deia abans sobre les coses que passen a taula quan la família es reuneix al seu voltant per tal de celebrar quelcom. En aquest cas, la molt burgesa família està celebrant el retorn a casa del fill (Marc Bosch) que estudia a l’estranger , i que avui els hi presentarà als pares i l’avia la seva xicota ,una noia (Tamara Ndong) que , pels seus orígens, també en sap molt sobre el que suposa l’esclavitud. Però que ho sap des del costat de qui l’ha patit, i no pas de qui se n’ha beneficiat. Presidint la taula ens hi trobarem el pare de família, el mascle alfa d’aquesta història, ben orgullós de la seva herència , al qual hem conegut ja per cert durant els seus dies de joventut , mitjançant un pròleg que Pompermayer situa a l’ombra de les Torres Bessones l’onze de setembre del 2001. I les paraules que deixa anar llavors el personatge encarnat per Joan Carreras, ja deixen prou clar de quina forma el legat dels avantpassats ha estat reciclat en la seva aparença però no pas en la seva essència, per tal d’adaptar-se als mecanismes capitalistes de la contemporaneïtat. A taula ens hi trobem també els dos personatges més notablement ben dibuixats de tots els que es reuneixen en aquest àpat, i els que proporcionen alhora (potser precisament per això mateix ) les dues més brillants interpretacions de l’espectacle : el de la mare que trenca esquemes a cops de frustració acumulada i molt d’alcohol corrent per les seves venes ( Mireia Aixalà) , i la de l’avia que , tot servint-se també de la seva bona quantitat de copes, envia a fer punyetes la farsa de la correcció política emparada en el seu punt de lúcida demència més o menys senil (Carme Fortuny). Finalment , cal esmentar els serveis de la noia encarregada de servir la taula, la “minyona” (diguem-ho com ho diria qualsevol representant de l’alta burgesia catalana d’altres temps) interpretada per Aida Llop ; una minyona força orgullosa dels seus senyorets, amb la qual Pompermayer crea una evident metàfora destinada a remarcar el paral·lelisme existent entre aquella altra esclavitud, i la que es mou de forma solapada per segons quines relacions laborals.
Tots aquests personatges i totes les situacions a les quals donen lloc resulten molt útils, com us deia abans, a l’hora de construir un força correcte text capaç d’apropar el públic als elements bàsics d’una realitat ignorada i/o encoberta durant massa temps. I li serveixen a un Julio Manrique aquí situat en un territori molt més funcional que creatiu per a dirigir un eficaç espectacle que compleix amb eficiència els objectius bàsics que s’ha proposat. Però alhora, mostren també les limitacions d’una proposta a la qual, ja per començar, Pompermayer li vol atorgar unes dimensions èpiques que li venen massa grans. Si s’hagués limitat a seure a taula, la seva obra probablement funcionaria de forma més ajustada a com ho fa quan l’autor, es lliura a fer-la transitar per tres sigles diferents de forma innecessària. Innecessari resulta en aquest sentit el ja esmentat pròleg inicial, aquest forçat intent de connectar el fatídic 11/9 que va canviar en molts sentits les pautes amb les quals el Somni Americà es projecta a la resta de l’univers conegut, amb la casolana derrota de l’11 de setembre que celebrem any darrera any per tal de reafirmar la nostra identitat. I encara més innecessàries resulten les escenes en les qual (per si de cas no ho veiem prou clar encara) el mateix Carreras i la mateixa Ndong s’encarnen en els seus alter egos del passat, per tal d’evidenciar la brutalitat de la relació que s’estableix (amb el permís de Hegel) entre un amo i la seva esclava . Ja de pas, i tornant als molts referents que la ficció ens ha ofert en aquest sentit sobre tan terrible realitat, aquests fragments resulten escènicament inofensius, perquè no veus en ells res més un estereotip que es teatralitza sense ànims de molestar massa ningú. L’estereotip, es menja també en excés i amb molta facilitat l’amo Joan, que es limita a complir segons el guió previst amb les seves funcions de dolent de la pel·lícula. I l’estereotip devora alhora ( i aquí no puc ser més explícit per allò dels spoilers ) al nen de la casa , l’evolució del qual queda rematada amb un recurs dramatúrgic d’allò més bàsic i elemental. I l’estereotip, fins i tot impedeix que la Kayla pugui presentar-se com un personatge amb prou entitat pròpia: aquesta entitat, queda massa encotillada per la funció que ha de complir com a transmissora d’un discurs. Un discurs que , d’una banda, es presenta com el més valuós element d’aquesta proposta escènica. Però que de l’altra, deixa en evidència les seves limitacions.
