Un cop més, qui això escriu convida a l'espectador a deixar.se anar. I segurament, en aquest cas encara més; sí, anar mínimament informat del que vas a veure, però poca cosa més. Acomodem.nos a la butaca, sabedors què ens hem de sentir orgullosos de ser d'aquest païs, tot i saber que en la llarga història de la humanitat, algunes coses els catalans no les haurem fet bé. Gens bé. Però sí, seiem amb la convicció de ser qui som i d'on som, encara que, ai, ja ens entraran dubtes sobre el “d'on venim”. I aleshores “América” es convertirà en una bufetada sonora, en tota la regla: que una part de la burgesía catalana d'avui en dia es el que és gràcies a que els seus avantpassats, entre altres coses eren esclavistes? Què, cóm us heu quedat?
I l'obra va d'això: d'una denúncia, sense pèls a la llengua de coses que una societat ha de conèixer i un cop sabudes, si cal, demanar perdó a qui sigui. Si no, no millorarem i continuarem tenint racons negres i foscos. Com tothom eh? I nosaltres no som una excepció.
I a partir d'aqui,una posta en escena força vertiginosa que es distingeix per uns canvis de ritme, de generacions i de segles, que combinant la comèdia i el drama i unes interpretacions superbes, captiven l'espectador.
I aquest passarà del somriure a la indignació. Sí, ja ho sabem que això no és nou, però de vegades costa aconseguir.ho. Aquesta família burgesa, digne de la mítica “Dallas”, com va comentar un company de la professió, ho té tot: una dona que sap però que tanca els ulls per no sortir de la zona de comfort, i que ofegarà les seves penes com pugui, i de tant en tant les deixarà anar. Una Mireia Aixalà perfecte en el seu paper de Sue Ellen. El servei, potser una forma d'esclavitud encara al segle XXI, amb el cervell ensinistrat com cal; no podia faltar la mare, la que ho sap de tot, però refugiada en una mena de demencia, no diu res...però quan ho diu....esplèndida Carme Fortuny, poques paraules però suficients per convertir.se en una de les peces clau de la funcio. Pocs gestos, però que ho diuen tot. I ens queda el patriarca, com sempre espectacular Joan Carreras, capaç de passar de la ironia a l'enuig per tornar al sarcasme i l'autosuficiència, per tal de no perdre els papers, i tornar a continuació a ser el setciències omnipresent, terratinent i digne hereu de la seva família esclavista. Els canvis de tó constant de Carreras i la seva multiplicació de papers, un dels majors encerts de l'obra. I a Carreras, des de ja fa molt, un dels grans actors de la nostre generació, val la pena gaudir.lo. Per acabar.ho d'adobar, l'arribada del fill (Marc Bosch), un altre personatge instal.lat en el comfort, presentant a la seva promesa Tamara Ndong (una magnífica sorpresa), qui s'encarregarà de treure els draps bruts d'aquella casa on tot s'amaga; fins i tot en els racones més impensables, podem trobar coses.
Si bé la resolució final del relat és digne de col.loqui, “Amèrica” és una obra que cal veure tant per la història de Sergi Pompermayer, com per la posada en escena, obra i gràcia de Julio Manrique. Per acabar-ho d'adobar, actors en estat de gràcia contribueixen a construïr una obra incòmode, per molt que ens dolgui. Però hem d'assumir.ho, i perdonar. O millor dit, que ells, encara que ja no hi siguin, demanin perdó pel que han fet.
