El públic s’acomoda a la butaca. S’hi està bé. Un bon refugi del fred que fa a fora. La butaca és confortable. Aquest detall sempre és important si hi hem de passar una hora i mitja asseguts. Res a dir en contra de les butaques de La Villarroel. Tot resulta confortable. I quan dic tot, vull dir tot. Fa La Villarroel un teatre que no sigui confortable? Que ens faci remoure el cul per incomoditat, que ens enfonsi en la butaca o fins i tot que ens faci apartar la mirada de l’escenari? Poques vegades s’ha generat aquesta sensació. No passa res, al contrari. Però quan semblen vendre’t una obra nova, un text nou, d’un autor català (Sergi Pompermayer), que vol ser un drama de denúncia contra el racisme imperant en la nostra societat i el passat esclavista d’aquesta petita nació, doncs esperes quelcom que et faci sentir incòmode, que et pugui fer sentir una certa vergonya sobre el fet de ser un catalanet privilegiat. Però res d’això succeeix. Una altra obra benintencionada que no fa mal i que sols genera autoindulgència. I el públic surt tot cofoi del teatre pensant en com gràcies a Déu ara som una millor societat, capaços d’expurgar aquests pecats i poder assenyalar els culpables. Però per mi no. Amèrica no és el que prometia. O potser sí. Probablement, és l’obra que La Villarroel ha de programar. Hi ha altres espais de Barcelona per a les obres que realment denuncien aquestes herències.
Ara que ve Nadal, arriben els llargs sopars/ dinars familiars. I més d’un d’aquests acabarà com el rosari de l’Aurora. Així que ja no em ve d’un més. El sopar amb conflicte és un subgènere explotat per autors de cinema i teatre. Qui té por de Virginia Woolf? (d’acord no és un sopar, sinó una vetllada de copes), El sopar dels idiotes, Agost, Vilafranca, Sopar amb batalla (Jordi Casanovas hi té tirada), etc. I aquí hi tornem. Un dinar de celebració d’una família catalana adinerada, molt adinerada, on es retroben en Joan, el pare (Joan Carreras), i la Cristina, la mare (Mireia Aixalà), amb en Max, el seu fill (Marc Bosch) que estudia a Londres. Aquest celebra els vint anys i ve acompanyat de la seva xicota, la Kayla, catalana afro descendent (Tamara Ndong). També els acompanyarà l’Andrea, l’àvia (Carme Fortuny), amb cadira de rodes i que, tal com diu el seu propi fill, no toca ni quarts ni hores. I, sempre present, està la Paula (Aida Llop), una assistenta jove, fent feines de criada. Abans de la trobada, però, ens han fet un pròleg on veiem el pare amb una noia, mig nus, fent un discurs ultraliberal sobre les possibilitats que dona l’atemptat de les Torres Bessones que just està passant i estan seguint en directe. Un pròleg que ja ens dona pistes del que veurem i que és absolutament sobrer. No cal apuntar quin tipus de personatge és aquest Joan, si realment després no hi ha un canvi, una sorpresa disruptiva.
Potser aquest és el principal problema de l’obra: la seva linealitat, que sigui tan convencional. Ja hem vist aquesta història moltes vegades i no hi ha cap trama subterrània que propulsi la trama principal cap a un punt diferent, on la reflexió i la denúncia sigui més punyent. I de fet, sí que es podria dir que hi ha una mena de subtrama. Poc després que l’àvia deixi anar la bomba del passat esclavista de la família, hi ha un canvi temporal i espacial simulat amb un canvi de llums i l’anunciació en el ciclorama del sostre. Som a Cuba, en l’any 1840. I lligant la narrativa dels dos períodes, veiem una escena on Carreras interpreta l’esclavista Juanito explicant a una esclava, la mateixa Ndong, que ara li pertany, fent-li adoctrinament religiós i adjudicant-se el dret a cuixa.
Aquest flaixbac es donarà unes quatre vegades i ens detallarà la relació entre l’amo i l’esclava. Al final, com manen els cànons, la subtrama connecta amb la trama principal. Serà la Fortuny, amb l’ajuda de la servicial Paula, qui confessa la relació entre la història de l’esclava Amèrica i la seva família, amb un cop d’efecte impactant. I a partir d’aquí l’obra ja no necessitava dir res més. Però un altre cop ens trobem amb un clar exemple d’obra que no sap acabar quan ha d’acabar. El que ve a continuació no sols no funciona en el relat, sinó que fins i tot és perniciós. Amb l’arenga de l’àvia al net perquè actuï amb conseqüència, perquè, just al contrari que havia dit prèviament el seu fill, l’impulsi més a l’acció radical que al pensament innocu, ja quedava ben tancat.
Lògicament, l’obra suposa una bona oportunitat per veure un Joan Carreras exhibint els seus dots de dolent de manual, un personatge que sempre li encaixa bé. Un personatge sense risc, clar està. I sense cap evolució. Però un altre cop la funció se l’emporta una Mireia Aixalà que ja fa molts anys que s’encarrega de personatges emocionalment trencats. El seu twerking a ritme de La vida és un carnaval a la cara de la Carme Fortuny (fantàstica en la seva estàtica interpretació) és del millor de la funció. Tant en Marc Bosch, com la Tamara Ndong i l’Aida Llop defensen els seus personatges, tot i que els hi falta rodatge i projecció de veu. A la fila 12 no arribava tot el que deien.
No cal dir que els aplaudiments van ser extensos i que molts dels espectadors s’aixecaren a aplaudir. Bé, els rituals d’agraïment cada cop són més repetitius i menys selectius. Però és clar, cadascú té dret a aplaudir i aixecar-se en totes les obres que vagi a veure si així ho considera, sols faltaria. Mentrestant, un servidor aplaudeix la feina feta per l’equip (sempre s’ha de ser agraït) i comenta amb el veí, un jove actor, el resultat final. I aquest encerta la definició sintètica de l’obra: arrencada de cavall, frenada de burro. Bé, hauria agraït que el cavall, almenys, no hagués estat tan domesticat.
