L'any 1492 Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX.
Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme.
És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona. I tampoc no es denuncia només enderrocant simbòlicament estàtues com les del Marquès de Comillas, a qui se'l redueix al nom ras d'Antonio López perquè sembli més negrer i menys involucrat en segons quines obres monumentals que la ciutat de Barcelona ha heretat.
És prou sabut que hi ha qui voldria que s'enderroqués també el monument de Colom. Qui sap si amb l'excusa del remodelatge que ha començat del tram final de la Rambla, no hi hagut la temptació de fondre la gegantina pilona colomaire a la desapareguda foneria del Raval d'on va sortir, on ara vegeta l'antiga sala de ball de La Paloma.
L'obra «Amèrica» de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967) beu de totes aquestes fonts. S'apuntala en una data clau del segle XXI que diuen que va canviar el curs de la història, l'11-S, amb l'atemptat a les Torres Bessons retransmès en directe a la televisió, i situa el moll de l'os el 2021 en una residència hereva de la burgesia catalana amb passat d'esclavista. Això li permet relacionar o justificar per partida doble el títol d'«Amèrica» —geogràfic i patronímic— des del present al passat del segle XIX.
S'ha dit molt, amb motiu d'aquesta obra, que el passat esclavista, traficant i negrer dels avantpassats catalans que s'hi van dedicar havia estat silenciat. Bé, potser sí en teatre, perquè és un registre més delicat, però no pas en altres registres com el cinematogràfic. Parlar d'esclavisme em porta a la memòria una pel·lícula de fa almenys trenta anys, «Havanera», d'Antoni Verdaguer, situada al 1820, i amb un guió col·lectiu de Jaume Cabré, Jaume Fuster, Vicenç Villatoro i el mateix Verdaguer, protagonitzada per l'actor Abel Folk, un terratinent català a Cuba practicant de l'esclavisme. Però ja se sap que al cinema tot era bonic, fins i tot l'esclavisme.
El dramaturg Sergi Pompermayer situa els seus personatges a la finca catalana de Vil·la Edèn i la família té un nom que no sabria dir a qui em sona: els Vidal-Xifré —que cadascú faci la relació que més li plagui. En la família d'«Amèrica» hi ha el pare, la mare, l'àvia, el fill arribat de Londres pel seu aniversari i la seva nova companya d'origen africà, i l'assistenta de la matriarca que també fa de serventa.
Només cal una taula i un moble bar força carregat per desencadenar el conflicte que arrenca com aquell qui no vol la cosa: parlant en espanyol a la nouvinguda, per exemple —tot i que reivindica que ha nascut aquí— o destapant el passat del besavi esclavista (li diuen Juanito, que sembla més burgès), explotador en una plantació de sucre a la Camagüey cubana —quadre amb retrat com a testimoni—, la seva relació amb una de les esclaves —la que es diu Amèrica de nom de fonts i així queda tot lligat i ben lligat— i la procedència de la seva fortuna de la qual continuen sobrevivint.
La base de l'obra és el discurs, prou revelador i esgarrapador, però que un voldria encara més agosarat, més punyent i fins i tot més políticament incorrecte. Posats a destapar el passat més fosc, no n'hi ha prou a denunciar l'esclavisme sinó que cal clavar el filaberquí més endins de la ferida fins a fer-la sagnar si es vol que més endavant cicatritzi.
L'estructura del muntatge no passa per alt un salt espaial i temporal des del present al segle XIX, gràcies a diversos cops d'efecte en escenes fugaces que fa que dos dels protagonistes, l'actor Joan Carreras i l'actriu Tama Ndong, tinguin alguns dels seus millors moments en el passat esclavista i en l'actual, en un contrast molt ben perfilat entre la vella opressió i l'actual alliberament.
Però el repartiment no seria encara el que és sense les intervencions de dues de les altres protagonistes, la mare (Mireia Aixalà) que viu establerta en la comoditat hereva de la família mirant sempre la copa buida, i la matriarca (Carme Fortuny), en cadira de rodes, amb un grau aparent de demència senil, amb poques paraules, però amb alguns moments de clarividència que reblen el clau del cinisme esclavista.
Julio Manrique ha dirigit la família Vidal-Xifré i ho ha fet donant molt de pes al discurs de l'autor Sergi Pompermayer. No ha buscat, doncs, portar els espectadors més enllà a través d'una concepció ni escenogràfica ni simbolista sinó simplement a través de la paraula. I per fer-ho, compta amb el conjunt d'intèrprets, des de Joan Carreras a Mireia Aixalà, o des de Carme Fortuny a Tamara Ndong, passant per Marc Bosch i Aida Llop. Mirant-te'ls bé, no diries que fan cara d'esclavistes. Però ja se sap que el món és ple de falses aparences. (...)
