Amnèsia

informació obra



Direcció:
Nelson Valente
Autoria:
Nelson Valente
Sinopsi:

Amnèsia és una comèdia del dramaturg argentí Nelson Valente sobre les dificultats d’entendre’s entre els diferents membres d’una família a l’hora d’enfrontar-se al fet que la mare, puntal de la família, necessitarà ajuda a partir d’ara perquè ja no podrà viure sola.

Amb un humor irònic, l’autor i director argentí ens planteja un tema delicat però inevitable: I ara, qui cuida la mare?

Crítica: Amnèsia

10/05/2024

La frustració de la tuba

per Andreu Sotorra

La tuba és un instrument musical de notables dimensions. Per això la fantasia dels espectadors es dispara quan s'imaginen el personatge de la Griselda —no li digueu Gris!—, la germana gran d'aquesta nova família creada pel dramaturg argentí Nelson Valente, carregant, a la seva edat, la tuba a coll.

És aquesta —una frustració de joventut de la Griselda— una de les picades d'ullet que Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) aporta a la trama de l'obra «Amnèsia», una història que té com a base de fons el drama familiar, dissortadament tan habitual, de la demència senil o l'Alzheimer, i que el dramaturg i la companyia converteixen en una aparent comèdia agredolça.

Nelson Valente és un mestre a reflectir el realisme quotidià de moltes nissagues familiars. És capaç de començar amb un somriure que s'encomana a l'auditori, en un ambient ple de presumpta felicitat, i acabar fent caure cairats de punta i amb els personatges a cops.

No direm del tot el que hi passa, en aquesta masia o casa amb jardí d'algun lloc inconcret de la Catalunya interior —versió adaptada de l'actor tronaire Joan Negrié— per no desvelar més del compte la sorpresa que han d'anar descobrint els espectadors. Sí, però, que cal advertir que «Amnèsia» fuig de voler ser terapèutica sobre la patologia de molta gent gran i que més aviat pretén ser terapèutica sobre l'impacte d'aquesta mateixa patologia en tots els familiars que envolten la persona que la pateix.

Aquí, la protagonista és la matrona de tres germans —dues filles i un fill—, la senyora Josefina, interpretada per l'actriu Mercè Aránega, que compareix quan l'obra ja porta ben bé uns quinze minuts de plantejament amb els altres personatges, i que marca la pauta de la resta de la trama a partir de la seva primera frase: «¿Teniu una corda? Avui fa un bon dia per penjar-me».

La mare, tocada per la lucidesa que a estones també permet la demència senil, viu amb la Griselda, la germana gran, que interpreta l'actriu Míriam Iscla. És aquesta, la que en té cura, la que n'aguanta els estirabots, les ratxes de violència, els impromperis i la càrrega domèstica que cap llei de Dependència —música celestial de promeses polítiques incomplertes— és capaç d'alleujar.

L'Eulàlia i el Marcel, interpretats per l'actriu Victòria Pagès i l'actor Joan Negrié respectivament, són els altres dos germans, la mitjana i el petit. Ella, aparellada amb un pipioli (l'actor Biel Rossell), ell —hipocondríac a manta i amb l'aigua al coll—, casat des de fa vint anys amb la Cèlia, l'actriu Màrcia Cisteró. Després de mesos, sense veure's, es troben tots a la casa pairal —el pare ja és mort de fa temps— i s'adonen de quina és la situació cada vegada més evident de la demència senil de la mare.

Si a l'obra «Casa Calores», de Pere Riera, a la Sala Beckett, l'escenògraf Sebastià Brosa ha reproduït un terrat de cara al mar, aquí, l'escenògraf Albert Pascual, també autor del vestuari, ha situat la família a la cuina de la casa de camp, un espai sense luxes on hi cap la pica, la màquina de rentar, la cuina de gas i l'estenedor de la roba, amb una taula amb hule florejat al mig, tot molt de finals del segle XX, de classe treballadora i modesta. Al voltant d'aquest espai, una legió de capses de cartró com si hi hagués mudança, però també com si el temps s'hagués aturat, embalat per fugir-ne en qualsevol moment.

Als fogons, el sofregit, que escampa una certa flaire de cuina sense extractor per la sala. I a la paret, un rellotge que corre en temps real des de l'hora en què comença la representació fins al moment que es fa el fosc final. El que passa a l'escenari no pot ser més real perquè, com diu la mateixa protagonista com a epitafi final: «Està bé explicar les històries ni que siguin tristes».

Una tragicomèdia com aquesta només es pot fer amb un esplet d'intèrprets que siguin capaços de convertir-se en una extensió de tantes i tantes famílies de carrer com ells. No cal dir que Mercè Aránega en té prou amb alguns estirabots per posar les coses a lloc, amb una presència casolana, en camisa de dormir, com aquell qui no vol la cosa, tirant de versos de García Lorca, amb l'astorament dels altres, quan li sembla que és el moment. L'actriu Míriam Iscla, fuig de compliments amb els visitants i té més connexió amb el bestiar que hi ha a fora al jardí que amb el diguem-ne també “bestiar” que hi ha a dins de visita.

L'actriu Màrcia Cisteró és la nora, sempre exultant, que empeny el germà petit de la casa, l'actor Joan Negrié, a dir el que ha vingut a dir i que no acabarà de dir mai. L'acriu Victòria Pagès és la germana mitjana que ha triomfat a la televisió, però que arrossega l'estigma dels pas dels anys i l'estrés de la feina. I Biel Rossell, és el jove amistançat d'ella que, fidel a la seva generació, viu només el present i censura l'espectacle depriment i egoista dels adults que l'envolten.

Ell és l'únic que fa un mutis simbòlic, d'un temps i d'una manera de fer, que permet un canvi d'il·luminació per tornar a la realitat, abans de la moralitat i el fosc finals, tot i que, potser com deia la cançó, no és un adéu per sempre, potser només és l'adéu per un instant. Ah, per cert, la tuba no hi és. Però és curiós com un instrument musical absent de la trama pot provocar amb la seva bufera tot un tornado familiar de dimensions imprevisibles. (...)