André i Dorine

informació obra


Autoria:
José Dault, Garbiñe Insausti, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín, Joan Yago
Intèrprets:
José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo
Composició musical:
Yayo Cáceres
Escenografia:
Laura Eliseva Gómez
Il·luminació:
Carlos Samaniego "Sama"
Vestuari:
Ikerne Giménez
Caracterització:
Garbiñe Insausti (màscares)
Ajudantia de direcció:
Rolando San Martín
Direcció:
Joan Mª Segura
Sinopsi:

En un petit saló, el frenètic clic d’una màquina d’escriure, s’embranca diàriament amb les notes d’un violoncel. Són André i Dorine, una parella d’ancians que, com tantes altres, ha caigut en la desídia, oblidant així el que un dia els va unir. De les parets penja el passat emmarcat, com a únic testimoni del que van compartir. Però un succés, la malaltia, serà l’encarregada de treure la pols de la seva relació, obligant-los a recordar qui van ser, per retrobar-se amb qui són. Recordar com han estimat, per seguir estimant.

Crítica: André i Dorine

12/09/2015

La tendresa dins la realitat més crua

per Iolanda G. Madariaga

Venen precedits de quatre anys d’èxit i una extraordinària fama i, després de conèixer-los, només cal afegir: d’èxit i fama ben merescuts. Primer per l’atreviment d’abordar un tema dur com és la vellesa i la pèrdua de les facultats mentals; després per fer-ho des d’una acurada i respectuosa sensibilitat, que no cau en sensibleries ensucrades. Kulunca Teatre ha sabut construir una peça teatral sense diàleg escrit però amb una sòlida dramatúrgia que satisfà les necessitats d’estructura i ritme, amb moments per a la tendresa, el drama i també l’humor. Encara que els personatges no pronunciïn cap paraula, els artífexs de l’obra han aconseguit establir complexos diàlegs gestuals amb l’ajuda de unes magnífiques màscares. Unes màscares de cartró-pedra jugades magistralment per només tres actors que donen vida a una dotzena de personatges. Es tracta d’una mena de capgrossos que accentuen els trets dels personatges caricaturitzant-los; els actors, amb les seu gest gran però precís, acaben allunyant-se del grotesc i dotant la màscara d’una tendresa que es fa extensiva al material del que està confeccionada. Els de Kulunca no només han construït una història, en fer-ho, han bastit tot un món on la màscara, l’actor, els objectes que els envolten i els límits escenogràfics interrelacionen d’una forma determinada i arriben a crear una realitat paral·lela. Una realitat, fins i tot més versemblant que la pròpia realitat, d’on brolla una intensa emoció.


Trivial