En un petit saló, el frenètic clic d’una màquina d’escriure, s’embranca diàriament amb les notes d’un violoncel. Són André i Dorine, una parella d’ancians que, com tantes altres, ha caigut en la desídia, oblidant així el que un dia els va unir. De les parets penja el passat emmarcat, com a únic testimoni del que van compartir. Però un succés, la malaltia, serà l’encarregada de treure la pols de la seva relació, obligant-los a recordar qui van ser, per retrobar-se amb qui són. Recordar com han estimat, per seguir estimant.
Aquesta obra de petit format m’ha donat l’alegria escènica de l’inici de temporada, i no precisament perquè el que fan sigui comedieta ja que mostra −en poc mes d’una hora− com l’Alzheimer arriba per quedar-se a l’existència d’aquesta parella d’avis encantadors.
El còctel de sentiments que es desencadena s'expandeix per la platea i, a mesura que avança l'espectacle, el públic esclata d'emoció, empatitzant absolutament amb aquests personatges que podríem ser nosaltres mateixos en un futur, o bé els nostres avis o pares ara mateix. Kulunka Teatro té el mèrit d’aconseguir-ho amb la precisió del gest i el moviment i l’encert de la música, en una proposta de teatre de màscares sense text.
La companyia ha treballat l'espectacle reconstruint el passat dels protagonistes a base de records que són petites escenes. S'agraeix molt aquesta visita al fil de la vida en comú d’André i Dorine per dos motius: d'una banda perquè ens permet conèixer millor els personatges; de l'altra, perquè dóna treva a les dures situacions del present marcat per l’Alzheimer que l’espectacle no maquilla en cap moment.
