Andrómeda encadenada és la nova òpera del compositor Agustí Charles. Amb posada en escena de Jordi Pérez Solé i protagonitzada per la cantant María Hinojosa, és una peça de petit format que pren la forma de monodrama per a soprano, amb violí amplificat, arpa, percussió i electrònica en viu (amb la incorporació de l’ePad-Wood, un nou instrument de percussió electrònic creat pel mateix compositor).
Andrómeda encadenada parteix del poema homònim de l’escriptora basca Fátima Frutos, en què l’autora agafa el vell mite de la dona encadenada a les roques i salvada per Perseu i en fa una lectura en clau personal, contemporània i, sobretot, feminista. El llibret, signat per Marc Rosich, converteix en material dramàtic els versos de la poeta, transformant-los en un monòleg cantat en què també s’inclouen altres textos extrets de diversos poemaris de l’autora, així com amb cites de poetes clàssics, com ara Lope o Calderón, dedicats al personatge mitològic. Així, la peça resultant ens presenta una dona en crisi després d’una ruptura, però que, tot refugiant-se en la lectura dels clàssics, i sobretot en la reinterpretació del mite d’Andròmeda, acaba trobant una via de desprendre’s dels lligams de dependència sentimental i així autoafirmar-se com a ésser autònom. La posada en escena de Jordi Pérez Solé subratlla el mon fet bocins de la protagonista, a partir del qual emprèn el seu viatge, durant el qual aprèn a alliberar-se de les cadenes que no la deixen ser ella mateixa.
El llibret de Marc Rosich i la partitura d’Agustí Charles (Lord Byron, un estiu sense estiu, Liceu 2011) situen Andròmeda lligada al costat del mar, esperant que el monstre la devori i això calmi la ràbia dels déus. En aquest desesper, Andròmeda (María Hinojosa) només pot consolar-se de la seva sort amb la lectura. Sedueix amb italià i es troba Teseu que shi enamora (encarnat en el violinista). L’amenaça desapareix quan per fi ell venç a les adversitats. La roca continua amb una cinta lligada i emergeix un cos masculí com a nou astre que continua dominant-la. Però Andròmeda s’allibera quan es converteix en una constel·lació estel·lar, entre la seva mare Casiopea i les Perseides (Perseu, el salvador).
En la peça, l'actriu desplega amb contenció el pes dramàtic del personatge. Hinojosa ha de carregar el pes de l'acció en un monòleg que només dialoga coneptalment amb els músics. La cantant habitual a les produccions d'òpera de butxaca (Acis&Galatea, Dido&Aeneas reloaded, Je suis narcissiste...) també és una garantia per a cantar en músiques més popular per a les direccions de Xavier Albertí (L'emperadriu del Paral·lel, per exemple). L'espai escènic persegueix la sensacio de perill (amb una roca penjada al sostre que amenaça l'espai), transportant la sensació de vulnerabilitat d'Andròmeda exposada a la ira dels déus. Per sort, la musica reconcilia amb l'avenir i troba sempre una sortida que transformi el càstig en una oportunitat per a exercir a l'eternitat. Si més no, vist des de l'òptica de la vida (limitada) humana.
