Ha plogut molt, i a vegades malament, des d'aquell 12 de novembre del 1996 quan el director Josep Maria Flotats va preinaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala Tallers, amb la primera part d'«Àngels a Amèrica», «(S'acosta el mil·lenni)», amb la intenció de reprendre la segona part («Perestroika») més endavant, un projecte que no va poder completar a causa de les circumstàncies prou conegudes del seu defenestrament polític.
Feia cinc anys, el 1991 i el 1992, que l'obra de Tony Kushner (Manhattan, Nova York, 1956) s'havia estrenat als EUA, a San Francisco la primera part i a Los Angeles la segona, amb el ressò que un quart de segle després encara no s'ha apagat. Per això, l'efemèride dels 25 anys va fer que en les dues últimes temporades l'obra s'hagi remuntat tant a Londres com a Madrid.
Faltava la represa de la versió catalana que completés el projecte frustrat de Josep Maria Flotats. I ho ha fet amb una nova adaptació de «S'acosta el mil·lenni» i una adaptació fins ara inèdita aquí de «Perestroika», peces de dues hores i quart cadascuna, aproximadament, deixant encara la integral d'unes vuit hores totals per a una millor ocasió, tot i que fa quinze anys, el 2003, ja hi va haver el precedent d'una minisèrie televisiva semiintegral de sis episodis, dirigida per Mike Nichols, molt fidel amb l'original i tan impactant com ho va ser l'estrena teatral.
Els qui ara fa vint-i-dos anys van poder veure la versió del TNC a l'encara aleshores precària Sala Tallers recordaran una ambientació tintada de blau, d'atmosfera freda i aires tenebrosos. Flotats va posar la paraula per davant com a columna vertebral del seu muntatge. Allà hi havia, a banda de tres músics, un repartiment gairebé doble de l'actual. Res de fer doblets o triplets de personatges, com ara. Diuen que el pressupost del muntatge va ser d'uns 100 milions de pessetes (600.000 € per als mil·lenistes). En el paper protagonista de l'advocat Roy Cohn —personatge que havia col·laborat amb la cacera de bruixes del Machartisme i que havia assessorat mafiosament un jove tauró de les finances com Donald Trump, que havia amagat la seva condició gai i que va morir de la Sida el 1969, hi havia un imponent Josep Maria Pou, paper que ara interpreta un creïble i no menys imponent Pere Arquillué —a físics diferents, interpretacions antològiques— que, aleshores, va ser també uns dels joves intèrprets del muntatge de Flotats.
Encara caldria recordar, en aquest preàmbul històric d'«Àngels a Amèrica», els papers que hi feien futurs veterans com Joan Borràs, Lloll Bertran, Montserrat Carulla, Ramon Madaula o Sílvia Munt, entre d'altres, i de manera especial el d'una debutant actriu, Vicenta N'Dongo,
fent d'Àngel,
o Alexis Valdés, actor cubà,
perquè «Àngels a Amèrica» necessita un intèrpret negre o que s'hi assembli, cosa que aquí ha promogut una llicencia en clau de “boutade” molt aplaudida per un sector dels espectadors més joves quan diu, en una projecció a la pantalla, que La Kompanyia Lliure, que forma part essencial del muntatge, “no compta amb cap actor negre” —per justificar la presència de l'actor de la Kompanyia, Quim Àvila, que fa el paper de “drag queen” sense caracterització de color— i afegeix: “el teatre cal que treballi d'ara en endavant perquè una mancança així no passi més”. Com a mostra, un botó, o dos!: les germanes bessones Sey, que actuen precisament al TNC dins el repartiment de l'obra «Els Jocs Florals de Canprosa».
«Àngels a Amèrica» s'ha versionat de cap i de nou en una adaptació i traducció d'Albert Arribas que funciona lingüísticament amb brillantor i s'ha posat a les mans de la direcció lúdica, inquieta i innovadora de David Selvas, amb un equip que ha creat un espai multiàmbits de Max Glaenzel —amb grans caselles o diorames— que s'obren i es tanquen amb diversos jocs de portes a la primera part, es transformen en grans miralls a la segona, mostren els tocadors i miralls de camerinos de ficció al fons, ensorren portes mecànicament quan el muntatge passa de la ficció basada en la realitat a la ficció basada en la fantasia, i es reforça amb imatges de vídeo en directe en algunes de les escenes, amb alguns dels mateixos intèrprets.
L'estructura de l'obra de Tony Kushner és d'una arquitectura perfecta. Això no és cap secret. La clau és que no hi ha mai un buit escènic sinó que les diferents accions s'entrecreuen les unes amb les altres saltant temporalment d'espai a espai, de diàleg a diàleg i de conflicte a conflicte, amb algunes interrelacions de les diferents parelles de personatges. Tot el que hi passa forma part d'un mateix objectiu inicial de l'autor: denunciar la corrupció del poder de l'era nord-americana republicana del president Ronald Reagan —la trama de l'obra se situa al 1985—, denunciar la ignorància hipòcrita de la societat de l'època sobre l'existència dels col·lectius homosexuals, denunciar la bena als ulls davant la pesta moderna de la Sida, i mostrar la contradicció davant la realitat social dels fanatismes religiosos: els jueus, els Mormons, els cristians...
Per això «Àngels a Amèrica» és considerada una obra monumental, però també atrevida, desacomplexada, compromesa i, com s'ha demostrat ara, intemporal. I, si no, només cal que els espectadors del segle XXI —immersos com estan de nou en una reviscolada del conservadorisme i les ideologies ultres i intolerants arreu del món— la comparin amb la situació de fa un quart de segle i entenguin com devia impactar el missatge de l'autor Tony Kushner en un moment en què parlar de la plaga de la Sida, aleshores incurable, encara era tabú, i posar el dit a la nafra del poder polític i religiós, un sacrilegi. Una vegada més: els temps no estan canviant pas tant com pronosticava la cançó del mestre.
(1) A «S'acosta el mil·lenni», la primera part, hi ha escenes en què el diàleg amb missatge mana, com les converses entre protector i protegit, l'advocat homosexual Roy Cohn (l'actor Pere Arquillué) i el seu ajudant Joe Pitt (l'actor Eduardo Lloveras), un mormó gai que amaga la seva condició sexual fins a l'extrem de trencar el matrimoni amb la jove Harper Pitt, addicta a les pastilles, somniadora d'un món feliç que no existeix (l'actriu Júlia Truyol).
També són essencials els diàlegs entre Louis Ironson (l'actor Joan Solé), el funcionari jueu, neuròtic, que abandona la seva parella, Prior Walter (l'actor Joan Amargós), malalt de Sida, i acaba anant de parella amb Joe Pitt. També l'escena del fantasma d'Ethel Rosenberg (l'actriu Clàudia Benito) que s'apareix a l'advocat Roy Cohn, que és qui va dictar la sentència perquè l'executessin a la cadira elèctrica per presumpte espionatge. O els diàlegs entre Roy Cohn i el seu metge, Dr. Henry (l'actor Òscar Rabadan).
I encara l'escena en què apareixen dos avantpassats de Prior Walter, un toc de gènere fantàstic amb dos personatges sorgits del més enllà, dels segles XIII i XVII, víctimes de pestes i malalties antigues —“¿què és això de la Sida?”, diuen— (doblets dels intèrprets Clàudia Benito i Òscar Rabadan).
L'actriu Vicky Peña (Hannah Pitt) té el seu moment d'esplendor en solitari, com a mare de Joe Pitt, vinguda en un llarg viatge fins a Manhattan, per enfrontar-se al seu fill i perquè assumeixi que el seu pare no el va estimar i que el seu lloc al món és al costat de la seva dona Harper, malgrat la confessió que li fa per telèfon, i que ella no vol escoltar, d'homosexual. I si els espectadors hi fan atenció, potser fins i tot els semblarà que és també Vicky Peña qui s'amaga darrere la barba del rabí que obre el discurs només començar l'obra, i encara, el supervivent del vell soviet, emmedallat fins al coll i en cadira de rodes, Prelapsarianov. Mestra de la veu i la caractrització, Vicky Peña, protagonitza a la segona part una de les escenes espectaculars en clau d'al·lucinació amb la vinguda de l'Àngel.
I també, a la primera part, cal esmentar l'actriu Raquel Ferri, primer com a Emily, la infermera de Prior, i després, escena final, com l'àngel que apareix voleiant, que s'arrenca maldestrament les ales perquè Déu ha abandonat la humanitat, i que anuncia, la vinguda del “profeta”, amb una malastrugança, s'acosta el mil·lenni. El mil·lenni que ara ja ha arribat i tothom sap el pa que s'hi dóna. Com diu la projecció, a tall de The End de la primera part: «Continuarà....»
(2) A «Perestroika», la segona part de l'obra, l'autor intenta destensar lleugerament amb tocs d'humor el clima de tragèdia que porta implícita la història, amb la malaltia progressiva i inaturable de la infecció de la Sida de Roy Cohn i també la de Prior Walter. Cara i creu d'una mateixa tragèdia que denuncia la possibilitat d'un d'accedir per privilegi de poder a una medecina d'elit, malgrat que no el salvarà de la mort, i la impossibilitat de l'altre que només li queda l'esperança d'emparar-se en les al·lucinacions i el paper de profeta que li ha atorgat l'Àngel quan el visita.
«Perestroika», títol de Tony Kushner, després de la caiguda del Mur i l'escletxa que obre Gorbatxov en el vell comunisme, és la part de l'obra que explota més a fons la relació entre el realisme i el somni a través de les al·lucinacions d'alguns dels seus personatges, amb moments sorprenents i amb un reforç del paper de l'Àngel volador (l'actriu Raquel Ferri hi té aquí el seu protagonisme, amb el suport de l'equip de tècnics que controlen l'acrobàcia) i és quan l'autor li posa en boca la frustració dels qui es consideraven els almogàvers de Déu i que culpen la humanitat del privilegi que l'univers els havia atorgat. Tony Kushner dóna al final d'«Àngels a Amèrica» una dimensió còsmica als seus personatges, fins que, en l'última escena, cinc anys després, els fa fer un canvi sota la utopia de la caiguda del Mur de Berlín (9 al 10 de novembre del 1989) i llança algunes de les incògnites que els espectadors ara ja coneixen com per exemple: «¿Què passarà amb Iugoslàvia?».
Dues intervencions solistes de Harper Pitt (Júlia Truyol), disposada a fer el seu últim viatge, i de Prior Walter (Joan Amargós) que ha sobreviscut a la infecció de la Sida tot i que estén un estremidor avís: «Això farà molts morts», tanquen les quatre hores i mitja d'«Àngels a Amèrica», després que un estol de quatre àngels, amb ales de nou incorporades, hagi envoltat la platea, i el presumpte Profeta Prior Walter, designat per l'Àngel, hagi llençat la seva amenaça, que sona més contemporània que mai: «Si Déu ha abandonat la humanitat i no fa bé la seva feina... poseu-li una querella!»
Nota a banda: «Àngels a Amèrica» sembla que porti implícita una mala predestinació. La versió del 1996 de Josep Maria Flotats va acabar amb la seva destitució com a director del TNC. I la versió actual, programada per Lluís Pasqual, ha coincidit amb la seva dimissió al capdavant del Teatre Lliure. L'obra és també la consolidació del magnífic resultat del que ha estat, durant diverses temporades, una de les iniciatives més importants de l'etapa de Lluís Pasqual: la creació de La Kompanyia Lliure. Educació, aprenentatge i sortida professional per als joves. Amenaçada de dissolució, diuen que per raons extraartístiques i per decisió de la Junta de Govern, malgrat tenir el suport de la direcció artística en funcions, no és sinó una mala notícia més afegida a la crisi actual del Lliure que, un cop redactades les bases del concurs públic per a la tria de la nova direcció, faria bé d'incloure-hi la restitució de La Kompanyia Lliure com un dels objectius prioritaris d'un complex teatral que es vol públic sense deixar de crear en llibertat. I, com diu l'obra «Àngels a Amèrica», en tot cas, si l'abandonen sense encomanar-se ni a Déu ni al diable... que els posin una querella. (...)
